Recomana.cat


Recomana també organitza activitats de mediació i d’acostament de les arts escèniques al públic amb la implicació dels nostres col·laboradors. A aquest conjunt d’activitats les hem anomenades recomanACCIONS
Un dels serveis que oferim és el de seguiment d'un procés de creació: un dels nostres crítics assisteix als assajos durant tres dies diferents i n'escriu una crònica de cada dia juntament amb suport gràfic. Així se segueix l'evolució del treball de les companyies abans de la seva presentació al públic. 


 
Pere Faura torna al Mercat de les Flors per presentar 'Sweet Tyranny', la tercera part d'una trilogia que reflexiona, des de diferents perspectives, sobre el món de la dansa. Després de 'Striptease' o 'Sin baile no hay paraíso', el coreògraf, ballarí i performer torna a apropiar-se de les mítiques coreografies que han marcat la història del cinema.

Sweet Tyranny  
El dia que Godard va ballar 'Single ladies' Parlem amb Pere Faura
18 de gener de 2017
Aída Pallarès
  

 DIVERTIT
 DIFERENT
 CLÀSSIC

27/1/2017 - 22/4/2017
L'espectacle ja no està en cartell.
 

“En la meva vida ha estat igual d’influent Jean Luc Godard que Beyoncé”. Primer minut, primer titular. “Per què cada cap de setmana milers i milers de persones van a una discoteca a ballar i després ningú entra a veure un espectacle de dansa?” Segon minut, segon titular. Avui entrevistem Pere Faura.

La raó? En deu dies el coreògraf i performer barceloní estrenarà el seu darrer espectacle Sweet Tyranny. Una analogia entre la dansa entesa com a evasió i la dansa com a professió. Una peça que copia, versiona i destrossa les mítiques coreografies de John Travolta o Patrick Swayze.

El muntatge, que es podrà veure al Mercat de les Flors del 27 de gener al 5 de febrer, forma part d’una dolça trilogia formada per: Sweet Fever,-centrada en el món de la discoteca-, Sweet Precarity,-centrada en les (precàries) condicions laborals de la dansa-, i, evidentment, Sweet Tiranny. La peça que fa l’analogia completa, que enfronta els dos móns.

Primera pregunta: per què tirania? “Volia reflexionar en les relacions de poder. Quines relacions de poder s’estableixen en la dansa com a professió i en la dansa com a temps d’oci. I he descobert que hi ha tres direccions: entre jo i els ballarins, entre jo i el públic, i entre jo i el sistema” m’explica. Tot això ho podrem veure durant la primera part de l’espectacle. Una primera part que,-atenció spoiler-, incomodarà a l’espectador i als que es dediquen a fer més gran el “pulmó teatral del país” a base de fàbriques de creació i polítiques culturals. 

Arriba un moment, diu Faura, que t’adones que el plaer de ballar no és suficient. Que ja no n’hi ha prou amb pujar a l’escenari i demostrar que, sí, que t’encanta ballar. Arriba un moment que t’adones que tu, artista, també estàs atrapat dins el sistema laboral capitalista. “Quant val la teva (meva) passió? Fins quan estàs disposat a pervertir-la i transformar-la per continuar vivint d’ella? Et prenen el pèl, no et paguen, fas coses amb les quals no estàs políticament d’acord per omplir la nevera. D’aquesta reflexió i, més concretament, de la comprovació empírica que és (pràcticament) impossible viure de la creació, neix Sweet Precarity.

El segon punt clau de l’espectacle és, evidentment, la cultura popular. Les mítiques coreografies que tots hem ballat i destrossat. Les pel·lícules que ens sabem de memòria. Grease, Saturday Night Fever, Flashdance, Dirty Dancing. Unes coreografies que, tot i tenir una visió fastigosa de la dansa, l’amor i la dona, han creat i seguiran creant amants del moviment.

Pere Faura dóna una nova mirada a aquests referents mentre reflexiona sobre la dansa. Dit d’una altra manera: Posa en una batedora les (mal) anomenades alta i baixa cultura. Una distinció, tot s’ha de dir, profundament classista. “Sempre m’ha agradat barrejar l’alta cultura amb la més popular”. A més, ho té clar: El que compartim com a cultura sobretot està en la base. Compartim més la merda del capitalisme que no la lluita contra el capitalisme” confessa el coreògraf. I, tot s’ha de dir, gràcies a això connecta molt més amb el públic. Els espectadors entenen el codi.  

Tercer i últim punt clau: Aquí, i a diferència de Sin baile no hay paraíso, Bomberos con grandes mangueras o Striptease, Faura fa un pas endavant i critica i es carrega les seves referències. “Sempre he sigut molt curós i crec que també ens hem de carregar la història de l’art”. I, de pas, prendre’s molt més seriosament l’oci. “La discoteca és un reflex de la societat, de les persones, i en podem aprendre moltes coses. S’estableixen unes relacions i uns codis molt interessants i la tirania de la paraula passa en un segon pla i apareix el cos” reflexiona.

Potser si balléssim més seríem més feliços. Potser, i només potser, si ens toquéssim i acariciéssim més, seríem més feliços. Perquè potser així aprendríem que “sin baile no hay paraíso”.

“Whether you're a brother or whether you're a mother / You're stayin' alive, stayin' alive / Feel the city breakin' and everybody shakin' /And we're stayin' alive, stayin' alive /Ah, ha, ha, ha, stayin' alive, stayin' alive /Ah, ha, ha, ha, stayin' alive…”



COMPARTEIX