Recomana.cat


Recomana també organitza activitats de mediació i d’acostament de les arts escèniques al públic amb la implicació dels nostres col·laboradors. A aquest conjunt d’activitats les hem anomenades recomanACCIONS
Un dels serveis que oferim és el de seguiment d'un procés de creació: un dels nostres crítics assisteix als assajos durant tres dies diferents i n'escriu una crònica de cada dia juntament amb suport gràfic. Així se segueix l'evolució del treball de les companyies abans de la seva presentació al públic. 


 
Pere Faura torna al Mercat de les Flors per presentar 'Sweet Tyranny', la tercera part d'una trilogia que reflexiona, des de diferents perspectives, sobre el món de la dansa. Després de 'Striptease' o 'Sin baile no hay paraíso', el coreògraf, ballarí i performer torna a apropiar-se de les mítiques coreografies que han marcat la història del cinema.

Sweet Tyranny  
Oda a John Travolta Crònica primer dia
25 de gener de 2017
Aída Pallarès
  

 DIVERTIT
 DIFERENT
 CLÀSSIC

27/1/2017 - 22/4/2017
L'espectacle ja no està en cartell.
 

Divendres, cinc de la tarda. Arribo al Graner i sona Fiebre del sábado noche. Pere Faura dóna indicacions als ballarins que, a continuació, assajaran una de les mítiques coreografies de la pel·lícula. Al fons, dues grans pantalles projecten visuals dignes dels 80. “Lo hacemos otra vez, sin pensar” diu. 1, 2, 3 i sant tornem-hi. Faura està atent, observa i els hi pregunta si ho tenen clar. Apunto a la llibreta que, a diferència d’altres coreògrafs es nota que també és ballarí. Té les idees clares, sap el que vol, com expressar-ho i com aconseguir-ho.

Potser per això espectacle rere espectacle aconsegueix l’impossible: crear i apropar espectadors a la dansa. No pareix coreografies impossibles ni té,-ell mateix ho diu-, un estil concret: Faura s’apropia de la cultura popular. De fet, moltes de les coreografies de Sweet Tyranny les podríem ballar (més bé o més malament) nosaltres. Per això, en aquesta crònica, ja us ho dic ara, no hi trobareu gaire teoria o explicació sobre els moviments. Tots els coneixem. Tots hem volgut ser, en algun moment, Olivia Newton John i John Travolta o, sense anar més lluny: Emma Stone i Ryan Gosling.

I precisament és aquí, en aquest punt, on ens agafa i colla com a espectadors. Mentre movem els peus des de la platea al ritme de Summer Nights i somiem amb John Travolta, ens obliga a reflexionar. Un exemple: Mentre nosaltres ja fem els coros de “Tell me mooore, tell me mooore”, Faura ens recorda que el cas de Travolta és paradigmàtic: Els recordats, els famosos, són els coreògrafs. Ningú (o gairebé ningú) recorda els ballarins.

I això de què serveix? Això, apunto a la llibreta, ens posa cara a cara amb una realitat que amaga, en el fons, una clara tirania: la del coreògraf damunt dels ballarins, la dels ballarins reduïts a ser un subjecte mut sense veu ni vot. Això, de fer-nos reflexionar i (gairebé) ballar alhora ho farà molt a Sweet Tyranny. Més que mai. Ens posarà,-atenció spoiler-, cara a cara amb les polítiques culturals, l’heteropatriarcat (us heu parat a analitzar quin missatge i imatge donen aquestes pelis?), la precarietat laboral, la creació de públics, el paper dels espectadors i, evidentment, la dansa. Agafeu-vos fort, que venen corbes.

I de Fiebre del Sábado noche passem a Flashdance. I de Flashdance a Grease. Pel camí, els ballarins han repetit, una vegada i una altra, les diferents coreografies, revisat els tempos i les marques: “Jo surto quan tu mous el braç cap a la dreta”, “Quan acabi, entres”. Mentrestant, en Pere s’ho mira, revisa i repassa el seu text. I sant tornem-hi. Una vegada i una altra, fins que allò mecànic, allò memoritzat, brilli i ens faci vibrar. Són les 8 del vespre i s’acaba l’assaig. En Pere s’asseu amb els set ballarins, al terra, en una rotllana, i tots vuit comenten com ho han vist, què els hi falta, què creuen que ha de canviar. Recullo les coses, m’acomiado de tothom i marxo cap al metro. Pel camí, mentre reviso mails i whatsapps, penso que té raó: John Travolta és un puto geni. Amén. 



COMPARTEIX