Recomana.cat


Recomana també organitza activitats de mediació i d’acostament de les arts escèniques al públic amb la implicació dels nostres col·laboradors. A aquest conjunt d’activitats les hem anomenades recomanACCIONS
Un dels serveis que oferim és el de seguiment d'un procés de creació: un dels nostres crítics assisteix als assajos durant tres dies diferents i n'escriu una crònica de cada dia juntament amb suport gràfic. Així se segueix l'evolució del treball de les companyies abans de la seva presentació al públic. 


 
Repassem la trajectòria de la companyia Wang Ramirez que presenta els espectacles "Monchichi" (2011) i "Everyness" (2016), al Mercat de les Flors. Ambdós peces són espectacles ideals per iniciar-se a la dansa. Aquesta companyia franco-alemanya fusiona el hip-hop amb la dansa contemporània i altres disciplines. En aquest article també fem quatre pinzellades sobre els inicis del hip-hop teatral, és a dir, com les danses urbanes van saltar als escenaris.

 
Yin i Yang: el hip-hop teatral de Wang Ramirez
4 d'abril de 2017
Clàudia Brufau
  

 

Com si es tractés d’una pel·li romàntica: una ballarina i un b-boy, després unes primeres reticiències, s’enamoren. Ella és alemanya, de pares coreans, i ell és francés, amb arrels catalanes. Els dos són ballarins i coreògrafs de hip hop escènic. Honji Wang i Sébastien Ramirez presenten Monchichi (2011) i Everyness (2016) al Mercat de les Flors, del 6 al 9 d’abril. La primera peça, que ha girat exitosa per tot el món, és l’espectacle més personal i emblemàtic d’aquest tàndem coreogràfic, que també són parella fora de l’estudi i l’escenari. El títol de Monchichi fa referència a una anècdota de quan la Honji era menuda i un veí alemany (blanc) del barri de Frankfurt on va crèixer se li va acudir cridar-la “Monchichi”, ell ho trobava bufó.

Mentre aquest veí li feia aquesta broma de malgust, la Honji estudiava dansa clàssica al conservatori de Frankfurt. Als 16 anys  ho va deixar per provar les arts marcials o la capoira, i no va ser fins que tenia 20 anys quan va descobrir l’escena hip-hop. En canvi, en Sébastien es va submergir en aquesta cultura molt més jove pels volts de 1995, quan ell en tenia 13 i vivia a Perpinyà. A ell li agradava l’estil de música i sobretot el breaking (molt semblant a la gimnàstica i les acrobàcies, disciplines que a ell ja dominava). Més enllà de la fisicitat del hip-hop, per a en Sébastien i la Honji, com per a molts adolescents i joves de barris de classe treballadora, aquestes danses urbanes  implicaven qüestions més profundes. Tal i com explica la productora teatral Claudia Alick: “Si ets hip-hop, tens l’habilitat d’existir o no en diferents llocs alhora i ser moltes coses a la vegada  …estructura i contingut s’emmirallen.” És en aquesta recerca d’una identitat cultural flexible i construida en danses improvisades com en Sebastién i la Honji es van conèixer a el 2004, a Berlín. La companyia Sébastien Ramírez/Clash 66 va convertir-se en la Wang Ramirez. Des d’aleshores aquest tàndem franco-català i coreà-alemany –es  defineixen a si mateixos com a Yin i Yang– juga amb la seva química i energies oposades per crear. I és que el hip-hop és pura dicotomia: competitiu i amistòs, espiritual i material, cridaner i íntim/poètic, rabiosament actual i alhora connectat amb el llegat que van deixar els artistes que van encendre l’espurna d’aquest moviment als anys setanta.

Les dansses urbanes: dels carrerons als escenaris

En carrerons i racons amagats, la generació “post Drets Civils”, adolescents i joves d’origens ètnics ben plurals –afro-americans, jamaicans, cubans, dominicans …– van començar a crear danses urbanes. Una resposta pacífica a la violència i la misèria dels barris devastats econòmicament. El hip-hop, com molts altres moviments artístics, sorgeix de la marginalitat i és un terme paraigües que engloba –sense parlar del graffiti, la música o el rap– molts estils de danses urbanes que van cristalitzar els setanta del segle passat; des del breaking (dansa sorgida al Bronx de Nova York a partir dels beat breaks repetits en loop) als funk styles californians (roboting, bopping, hitting, locking, bustin', popping, electric boogaloo, entre d’altres).Corrien els anys vuitanta quan aquesta cultura urbana va esdevenir un fenomen global. De la marginalitat, el Hip Hop va acabar absorbit per la indústria musical que l’ha inflat a clixés masclistes i materialists des d’aleshores. Però quan va pujar als escenaris aquesta cultura o quan va sorgir el concepte de Hip Hop Theatre? Aquest terme va ser utilitzat per primera vegada al Regne Unit el 1990, pel carismàtic Jonzi D, el director artístic de Breakin’ Convention (plataforma i festival internacional de Hip Hop produït pel Sadler’s Wells), per descriure una performance d’estils fusionats. Format en dansa contemporània a la London Contemporary Dance School i en hip-hop als carrers de l’est de Londres, Jonzi D va entendre aquesta fusió com una evolució natural. Al llarg dels noranta, a la premsa escrita estatunidenca ja es feia ressó de la transferència teatral d’aquesta cultura sobre els escenaris. Ara bé, el hip-hop no és només un fenomen anglosaxó, als anys vuitanta va calar profundament als extraradis de les ciutats franceses i d’altres països europeus. Uns dels pioners del continent són el b-boy Niels “Storm” Robitzky, el francès d’origen marroquí-algerià popper Salah o la companyia Renegade Theatre d’Alemanya –és una llista d’exemples molt parcial. És a dir, quan la Honji Wang i en Sébastien Ramirez participaven en les seves primeres battles, el hip-hop començava a trobar el seu lloc en l’escena.

Per saber-ne més sobre aquesta evolució al Regne Unit, aquesta Ted talk del Jonzi D és fantàstica. 

L’univers Wang Ramírez: estil i col·laboracions de luxe

Es van conèixer entrenant a Berlín i de la relació personal va sorgir la professional. En Sébastien ja s’havia embarcat en una recerca del seu propi estil amb una voacació més artística que d’altres b-boys, i l’Honji destacava per la seva elegància –fruit, en part, de la seva formació en dansa clàssica i arts marcials. Van començar amb una peça curta Amor & Psyque que va guanyar una bona colla de premis en plataformes de hip-hop, i que alguns vam poder veure per primera vegada a Barcelona en el festival Dies de Dansa el 2010. Aquests 15 minuts es van convertir en AP15, un versió llarga de Amor & Psyque o un extracte de Monchichi (2011), l’exploració més profunda de la seva relació. A Borderline (2013) van comptar amb més ballarins i van indagar en un treball amb cables per parlar de la manipulació, espectacle presentat al Mercat de les Flors; i fa dos anys l’Honji s’uní a la Rocío Molina per juxtaposar el flamenc amb el hip-hop a Felakihum. El recorregut professional d’aquest duet ha estat força meteòric, si tenim en compte que van presentar la seva primera peça fa set anys. Des d’aleshores han col·laborat amb el coreògraf Akram Khan, el compositor Nitin Sawhney, el dissenyador de moda Paul Smith i amb ni més ni menys que la mateixa Madonna (en Sébastien va coreografiar dos números del Rebel Heart Tour, 2015, i la Honji va formar part de l’elenc de ballarins).

L’estil Wang Ramirez és poètic, construït a base d’acrobàcies i salts elàstics. Tenen l’habilitat de suspendre’s en l’aire, a dos pams de terra. Han cotaminat el treball artesanal del breaking (que requereix una pràctica i recerca constant) amb els elements dramatúrgics de la dansa-teatre, la composició coreogràfica dels seus espectacles és producte de la fusió amb la dansa contemporània. Tant Monchichi com Everyness són treballs sobre les relacions entre homes i dones, la primera només es centra en una parella, ells dos, i la segona en les combinacions possibles dins de l’elenc format per Christine Joy, Alpuerto Ritter, Salomon Baneck-Asaro, Alexis Fernandez Ferrera alias Maca, Thierno Thioune i Honji Wang. Aquest tàndem artístic no carrega l’escenari d’atrezzo ni grans estructures, ara bé, si a Monchichi un arbre blanc és el testimoni de la història, a Everyness, una esfera blanca, dissenyada per Constance Guisset, es converteix en un sisè personatge. Wang i Ramirez narren i ens fan viatjar per diferents emocions a cavall de l’abstracció i la gestualitat més descriptiva. Sempre creuen fronteres o les difuminen, es contagienen de l’energia, del bagatge, la cultura, l’estil, la tècnica de l’altre. Perquè el Yin i el Yan són dos imans que ballen una una dansa balsàmica i elèctrica, un xoc/atracció entre un home i una dona. 

Podreu veure 

Monchici: el 6 i el 7 d'abril, a la sala MAC, del Mercat de les Flors.

Everyness: el 8 i el 9 d'abril, a la sala MAC, del Mercat de les Flors. 

#WangRamirez#EVERYNESS#Monchichi 



COMPARTEIX