Recomana.cat


Recomana també organitza activitats de mediació i d’acostament de les arts escèniques al públic amb la implicació dels nostres col·laboradors. A aquest conjunt d’activitats les hem anomenades recomanACCIONS
Un dels serveis que oferim és el de seguiment d'un procés de creació: un dels nostres crítics assisteix als assajos durant tres dies diferents i n'escriu una crònica de cada dia juntament amb suport gràfic. Així se segueix l'evolució del treball de les companyies abans de la seva presentació al públic. 


 
En el camí que la crítica sigui una guia per entrar per camins desconeguts encetem, amb el suport del Grec Festival, l'acompanyament als espectadors a la cuina dels artistes. És un programa que compta amb la coordinació de Carme Tierz (relació amb les companyies) i Alba Cuenca (relació amb el públic). Dimarts passat, al vespre, vam poder entrar a la instal·lació 'Burn' de United Cowboys, a l'Hangar.

Grec Creació 2017  
Hipnotitzat a l'Hangar La inastal·lació 'Burn'
20 de juliol de 2017
Toni Polo
  

L'espectacle ja no està en cartell.
 

Em costa molt trobar-li un sentit a una representació/performance/obra/instal·lació. No sé ni com dir-li. Però m’és igual. Hi entro, passejo. Sé que puc estar-me només una estona, no cal que m’hi estigui les dues hores en què aquests ballarins/performers/actors/estàtues ho donen tot en un espai de, calculo uns 10 metres per 10, potser. Això em dona confiança: quan em doni la gana, piro. Però passa el temps i no deixo de mirar el que hi passa, allà dins. I, al cap de poca estona, resultarà que el tema s’haurà acabat. Que són les 22.30 i  que els nou artistes, suats, extasiats, hiperestimulats, feliços, saluden. Això s’ha acabat.

Però què he vist? Què m’he trobat en aquesta sala enfosquida de l’Hangar, que m’ha captivat? Pantalles, capses, rètols, escales de pintor, una peixera amb boletes de color torreagbar que venen ganes d’aixafar-les on els artistes es banyen, un tiu que toca la bateria, una dona que manega un ordinador que fa de taula de mescles, unes pantalles amb projeccions borroses o difuminades per una cortina transparent, una muntura de cavall, una guineu dissecada, fotos de tipus estranys escampades pel terra, una taula amb sushi (un pèl soso, he de dir), una altra amb gotets de vi que, miracle, es van omplint constantment, una gàbia. Un senyor gran que primer abraçava un osset de peluix, ara llegeix Lorca amb cacofònic accent flamenc (holandès, no pas de Granada): “Quisiera que toda mi alma entrara en tu cuerpo breve”. Tendresa, passió.

I artistes que van a la seva: es contorsionen, ballen,corren, es llencen al terra. Ara ens passa pel costat una noia en calces que camina a quatre potes panxa amunt (allò que se’n diu fent el pont) , i una noia, nua, puja a una escala de pintor, i un noi s’asseu per a que els espectadors li tatuïn el cos, i una noia es fica dins d’una gàbia mentre una altres camina com una ànima en pena. Ara la música contínua (electrònica, sons metal·litzats) s’atura i es fa el silenci i, sembla, també la quietud. I ara un solo de bateria. I una cançó. Alegria. I moviments corporals continus. Tot forma part d’aquesta poesia visual.

Aquesta companyia holandesa però multinacional afincada a Eindhoven (United Cowboys) té 25 anys de vida i, tot i que va començar amb propostes de moviment però teatralitzades, ara desafien les convencions teatrals i han derivat cap a les arts performàtiques, el terreny on volen demostrar que la narrativa és més oberta perquè juga amb les impressions de cadascú.

 Tot té una dramatúrgia, però molt lleugera. Tant, que no cal buscar-hi un sentit, un missatge, un fil argumental. Cal deixar-se endur. Observar la instal·lació viva i absorbir-ne les emocions que desprèn. Sense complexes, sense complicacions. Ningú no ens ha de dir què ens volen dir, perquè aquesta història, un s recorreguts amb infinits encreuaments, no ho seria sense el públic, que és qui tafaneja, qui investiga, qui respira i qui treu les pròpies conclusions. Si és que en treu. Ja està, ja ha passat. Sempre hi hagut un focus d’acció on parar atenció. Sempre ha estat passant alguna cosa, encara que no haguem sabut què era. Ens ha hipnotitzat, ni més ni menys.


COMPARTEIX