Recomana.cat


Recomana també organitza activitats de mediació i d’acostament de les arts escèniques al públic amb la implicació dels nostres col·laboradors. A aquest conjunt d’activitats les hem anomenades recomanACCIONS
Un dels serveis que oferim és el de seguiment d'un procés de creació: un dels nostres crítics assisteix als assajos durant tres dies diferents i n'escriu una crònica de cada dia juntament amb suport gràfic. Així se segueix l'evolució del treball de les companyies abans de la seva presentació al públic. 


 
Lucia Gusmaroli s'incorpora al Novaveu, gràcies al suport de Temporada Alta. A partir de la propera crítica, la penjarà al blog #Novaveu. Excepcionalment, publiquem el seu primer article (que és revisat per companys de la crítica de Recomana i, normalment no es fa públic enlloc) conscients de la qualitat efímera de festival, que no permet llargues estades als teatres. Volem que els joves recomanin als joves. I, per fer-ho amb garanties, ens hem compromès a tutelar-los mínimament, donant sempre l'última paraula a l'autor.

Temporada Alta 2017  
Sacsejar la premsa Crònica d'"Un tret al cap"
19 d'octubre de 2017
Recomana
  

L'espectacle ja no està en cartell.
 

El dramaturg Pau Miró surt dels esquemes que li havien estat familiars fins a la seva darrera obra, Victòria, i ens presenta una reflexió sobre l’ofici del periodisme, un tema molt actual avui en dia. Ho fa amb un seu propi text, interpretat per Emma Vilarasau, Imma Colomer i Vicky Luengo.

Emma Vilarasau interpreta el paper d’una periodista que ha dedicat tota la seva vida a la professió, a l’espera del moment – i de l’article – perfecte. El diari pel què treballa l’acaba d’acomiadar, la seva germana està malalta i una jove dona s’introdueix a la seva vida demanant-li ajuda.

Aquest és un punt de partida a partir del qual es desenvolupa una narració que toca temes molt delicats: la pèrdua del sentit crític, la censura en l’àmbit privat i públic, el benestar psicològic del periodista, la precarietat d’aquesta feina i la dificultat de comunicar-se. La tasca és de difícil realització a causa de l’enormitat de cadascun d’aquests temes, i potser el tractament de qüestions tan complexes és poc completa, lleugerament precipitada.

Pau Miró es proposava, segons el que va declarar juntament amb la protagonista en una entrevista, que les actrius sortissin de la “teatralitat convencional” i de la “falsa teatralitat” típica de l’estil televisiu i que actuessin amb honestedat. Aquesta intenció, potser per la gravetat dels temes presentats, queda poc clara i en alguns moments pot resultar forçada: la caracterització del personatge principal és extremadament marcada, quasi prepotent. No obstant això, el joc entre les actrius funciona bé. Imma Colomer diverteix i commou amb una actuació impecable que resulta familiar i espontània. El personatge interpretat per Vicky Luengo, al contrari, es queda poc definit, potser per una tria de la direcció, i transmet certa desconfiança.

En definitiva, malgrat algunes debilitats en la estructura de la narració, aquesta obra emociona i sacseja l’espectador posant-lo davant d’una reflexió que espanta però és inevitable. Algun acudit enginyós completa l’obra amb pinzellades d’humor i sarcasme que esmorteeixen – o, al contrari, fan més amargs – els temes tractats. 

Teatre Municipal de Girona, 14 d’octubre de 2017 

Lucia Gusmaroli


COMPARTEIX