Recomana.cat


Recomana també organitza activitats de mediació i d’acostament de les arts escèniques al públic amb la implicació dels nostres col·laboradors. A aquest conjunt d’activitats les hem anomenades recomanACCIONS
Un dels serveis que oferim és el de seguiment d'un procés de creació: un dels nostres crítics assisteix als assajos durant tres dies diferents i n'escriu una crònica de cada dia juntament amb suport gràfic. Així se segueix l'evolució del treball de les companyies abans de la seva presentació al públic. 


 
Azucena Moya s'incorpora al Novaveu, gràcies al suport de Temporada Alta. A partir de la propera crítica, la penjarà al blog #Novaveu. Excepcionalment, publiquem el seu primer article (que és revisat per companys de la crítica de Recomana i, normalment no es fa públic enlloc) conscients que la qualitat efímera de festival, que no permet llargues estades als teatres. Volem que els joves recomanin als joves. I, per fer-ho amb garanties, ens hem compromès a tutelar-los mínimament, donant sempre l'última paraula a l'autor.

Temporada Alta 2017  
El cabell llarg i els pantalons curts Crònica 2 de "Dancing with frogs"
25 d'octubre de 2017
Recomana
  

L'espectacle ja no està en cartell.
 

Per què un home ha de jugar a futbol? Per què li ha d’agradar anar al gimnàs, perseguir les noies seguint un model heterosexual, ser fort i valent, tenir èxit i fer-ho tot igual que els seus companys? Per què un home no pot plorar? Per què ha de portar el cabell curt i els pantalons llargs?

L’espectacle convida a reflexionar sobre la condició masculina a través d’una posada en escena rica en interpretació que es caracteritza per la multiplicitat d’experiències sobre la masculinitat que ens mostra: frustracions i necessitats dels homes expressades amb moviments d’arts marcials, danses tribals i dansa contemporània. La música en directe de Pere Jou va expressar i complementar molt bé els diàlegs i moviments per reforçar el tòpic de macho.

L’èmfasi en la fecunditat de l’home com a element identitari el trobem en el penis que penja enmig de l’escenari. Una escultura que treu fum al més pur estil Botafumeiro i que es pixa literalment sobre l’estereotip masculí. El penis adquireix un caire d’adoració divina, fent entendre que allò que val un home, o allò que, si més no l’identifica com a tal, acaba sent el seu sexe.

El grup de ballarins seran ensinistrats durant l’espectacle per tenir els atributs considerats masculins: força, competitivitat, èxit... I que malgrat tots els esforços, acabaran mostrant les mancances d’una societat que obvia la part emocional de l’home. Aquest univers es trasllada a l’escenari mitjançant les cançons copla-pop del Fary i elements que es consideren purament masculins com la cadira de barber, en la que la navalla serà l’afilada veu del cantant Antoni Comas.

Després de veure tots els elements portats a l’extrem i en clau d’humor, representats en certes ocasions d’una manera massa tòpica i ridícula, l’espectador es pregunta per l’aparició d’una dona en un espectacle que pretén ser la reflexió sobre “l’home del segle XXI?

L’entrada de Picó a l’escenari, vestida amb una armilla que ressalta les espatlles musculades, un bigoti fals i uns talons, ens parla de la masculinitat com a una meitat que es defineix de manera contrària als atributs femenins. El vestuari de cintura cap avall que porten els intèrprets, el qual seria típic per ballarines: puntes de ballet, mitges i roba interior, invoquen aquesta necessitat de reafirmació a través de la negació de la feminitat. L’home sense pantalons, l’home de les mitges liles i les sabates en punta, deixa de ser home?

De la mateixa manera que una dona no és només els seus atributs, crec que la interpretació de Picó amb un bigoti i uns talons, enlloc de convocar la mirada transgender o queer, reafirma els estereotips cap a allò que es considera femení o masculí.

La pluralitat de veus que sí funcionava a We Women (presentada l’any passat a Temporada Alta i que es podrà veure del 26 al 29 d’octubre al Mercat de les Flors), aquí trenca amb la reflexió de la masculinitat des del seu propi espai. El títol ens ho deixa ben clar: Dancing with frogs. És Sol Picó qui està ballant amb les granotes. Potser seria més interessant deixar que els intèrprets (tots homes) ens expliquin a través de la seva experiència el que entenen per masculinitat. “L’home del segle XXI” no hauria de considerar-se granota ni príncep, igual que les dones estem fartes de princeses. Jo demanaria si us plau, que la propera vegada que hi hagi una reflexió d’aquesta mena es deixés a les granotes ballar en pau al seu bassal. 

                                                                                                                                                                                      Azucena Moya

                                                        Divendres, 13 d'octubre a El Canal. També farà temporada al Mercat de les Flors de Barcelona


COMPARTEIX