Recomana.cat


Recomana també organitza activitats de mediació i d’acostament de les arts escèniques al públic amb la implicació dels nostres col·laboradors. A aquest conjunt d’activitats les hem anomenades recomanACCIONS
Un dels serveis que oferim és el de seguiment d'un procés de creació: un dels nostres crítics assisteix als assajos durant tres dies diferents i n'escriu una crònica de cada dia juntament amb suport gràfic. Així se segueix l'evolució del treball de les companyies abans de la seva presentació al públic. 


 
Dídac Manzanares s'incorpora al Novaveu, gràcies al suport de Temporada Alta. A partir de la propera crítica, la penjarà al blog #Novaveu. Excepcionalment, publiquem el seu primer article (que és revisat per companys de la crítica de Recomana i, normalment no es fa públic enlloc) conscients de la qualitat efímera de festival, que no permet llargues estades als teatres. Volem que els joves recomanin als joves. I, per fer-ho amb garanties, ens hem compromès a tutelar-los mínimament, donant sempre l'última paraula a l'autor.

Temporada Alta 2017  
El millor antídot contra la gravetat del moment Crònica 3 d'"Art"
2 de desembre de 2017
Recomana
  

L'espectacle ja no està en cartell.
 

Com de necessari és l'humor quan fora de l'escenari res fa gràcia! Quina responsabilitat tenen els actors quan el públic exigeix un circ que els buidi la ment durant una hora o dues. Que bé que aquest encàrrec se'ls faci a tres grans de la interpretació.

El quadre en blanc podria ser una metàfora del moment actual. Bombardejos d'informació que deixen la ment buida i la liciten a fer i dir bajanades. O podria ser una metàfora de la mirada esnob que es té davant l'art quan no se'l coneix. Intents d'aparentar intel·lectualitat quan el bagatge és nul. O potser el quadre és un quadre. Un simple objecte que serveix per portar a tres grans de l'escenari a lluir-se en una de les grans comèdies dels últims anys per explicar una història d'allò més interessant.

Potser el Teatre Municipal és el millor marc per una peça artística com la que compra en Sergi... aquells motius Renaixentistes de la boca de l'escenari encuriosien l'espectacle. No dic que sigui un espai erroni, al contrari. Des de quan el contrast és un problema en la comèdia?

Però oblidem el quadre. Parlar-ne massa em recorda a aquella frase de "cuando el sabio señala a la luna, el necio mira al dedo". No crec que Reza cregués que fos l'important. Aquí l'important són les relacions humanes i la capacitat intrínseca d'alguns a l'hora d'interferir en la vida dels altres. Que fàcil és ser expert en decisions alienes!

Sobre actors no hi ha paraules. En Merlí no hi era, a l'escenari. I em feia por que s'hagués vingut amb en Francesc Orella. Arquillé tampoc va portar al Claudi Guitart. I en Ramon es va quedar a la ràdio de Plats Bruts, Villanueva va venir sol. Quan vas a veure a actors coneguts per un personatge que t'ha acompanyat durant molt de temps sovint surts del teatre amb un mal gust de boca. Sempre es busca aquell personatge que han carregat durant tant de temps. No ha estat el cas. A l'escenari hi havia tres amics que discutien per culpa d'una estafa artística. Però eren tres amics desconeguts fins al moment.

Miquel Gorriz va dir en una entrevista "Quasi és més important el que no es diu que el que es diu". Escolto les paraules del director i les faig meves, l'obra parla per sí sola, sense posar textos innecessaris en boca dels personatges. Recordeu que Reza va ser actriu i com ella mateixa deia -si em permeteu una altra cita-, "quan saps del que és capaç un bon actor aprens a escriure amb poc, amb les menys paraules possibles, i a deixar espai per al que l'intèrpret pugui aportar". I se'ns presenta a tres bons actors. Escolteu els silencis, aquests no fan riure. Pareu l'orella al diàleg, us provocarà unes bones riallades.

Si heu llegit Feliços els Feliços (Heureux les heureux, 2013), coneixereu el cinisme i l'humor de Reza. Una autora amb una gran capacitat de fer parlar les desgràcies amb la seva veu més còmica. I amb Art ho torna a demostrar. Els tres personatges de l'obra em recorden a la parella Toscano. Aquella discussió mig ridícula mig absurda, mig important mig transcendent. Quin riure fa veure com tres amics de tota la vida destrueixen la relació per la compra d'un quadre en blanc, oi? O no? La dramaturga ens proposa una obra àcida on t'ho pots passar genial i pots patir alhora. Una peça que prové del Teatre de bulevard i que, de ben segur, us entretindrà durant l'hora i mitja tan curta que dura.

Una última cita de Reza, d'una entrevista que li va fer P. Unamuno:

"Sí, sé que la risa no está de moda. Se piensa que el mundo es trágico y que, por tanto, no hay que reírse. Eso es una estupidez: precisamente porque el mundo es trágico, es imperativo reírse; por muy bien que nos vaya, estamos abocados al desastre, a la muerte. La risa es lo que cimenta nuestras relaciones con las personas. Si te ríes con una persona es que la quieres; no te ríes con tu enemigo."

Aneu a veure Art, riure és el millor antídot contra la gravetat del moment.

Dídac Manzanares


COMPARTEIX