Recomana.cat


Recomana també organitza activitats de mediació i d’acostament de les arts escèniques al públic amb la implicació dels nostres col·laboradors. A aquest conjunt d’activitats les hem anomenades recomanACCIONS
Un dels serveis que oferim és el de seguiment d'un procés de creació: un dels nostres crítics assisteix als assajos durant tres dies diferents i n'escriu una crònica de cada dia juntament amb suport gràfic. Així se segueix l'evolució del treball de les companyies abans de la seva presentació al públic. 


 
Mar Cabarrocas s'incorpora al Novaveu, gràcies al suport de Temporada Alta. A partir de la propera crítica, la penjarà al blog #Novaveu. Excepcionalment, publiquem el seu primer article (que és revisat per companys de la crítica de Recomana i, normalment no es fa públic enlloc) conscients de la qualitat efímera de festival, que no permet llargues estades als teatres. Volem que els joves recomanin als joves. I, per fer-ho amb garanties, ens hem compromès a tutelar-los mínimament, donant sempre l'última paraula a l'autor.

Temporada Alta 2017  
Siguem Olivias! Crònica 3 de "Nits de reis"
4 de desembre de 2017
Recomana
  

L'espectacle ja no està en cartell.
 

L’amor romàntic té més a veure amb qui és desitjat o amb la imaginació de qui desitja? Què hi ha de superficial en l’amor?

El ‘Dvenadtsataia Noch’ (Nit de Reis) de Declan Donnellan tracta la comèdia de Shakespeare com un joc de gestos i petites subtileses, com una petita dansa de la bogeria humana. Bogeria instigada per l’amor, i sobretot, per la voluntat d’amor.

El director rus ens deleeix amb una decoració simple, lleugera però canviant, que es cus amb el moviment dels personatges. Els actors fent un treball excepcional ens demostren el poder del cos i de la ment per fer-nos veure sobre l’escenari allò que ens han volgut fer creure.

S’obre el teló i davant la mirada atenta de l’espectador es construeix l’obra, comencen les il·lusions i els miratges. Un grup d’homes es vesteix i es transforma en personatges: homes, dones, ducs, joglars es formen. La tela com a primera arquitectura de l’espai teatral i escenogràfic. Una elecció que acompanya l’obra i la reforça però mai distreu. Tota l’atenció del públic és per ells i la seva gesticulació, la subtilesa i el cos són els grans protagonistes. Un treball extraordinari que no passa desapercebut i aconsegueix enganxar-te i arrancar-te contínuament la rialla sense decaure la tensió en les dues hores i mitja de rus sobretitolat que dura la funció. Quedes abduït per una dansa constant que sense sobreposar-se a l’acció o al text acaba essent la gran protagonista. Res trenca el ritme de l’obra, ni les cançons que hi queden perfectament harmonitzada, ni els canvis d’escena que es fonen uns dins dels altres, ni tan sols un mòbil sonant a les primeres files del públic que queda integrat amb un petit genial moment de complicitat i improvisació.

Amb aquest joc de nines russes inicial, el director, evidencia la puresa del joc d’identitats. Un home dins una dona dins un home. Es difuminen els gèneres. I és que d’això tracta ‘Nit de reis’ de Shakespeare. D’un petit miratge inicial fet per la protagonista, Viola, que decideix convertir-se temporalment en el seu germà bessó (Sebastian) per trobar feina a la cort d’Orsino, el duc enamorat d’Olivia. Comença tota una cadena d’amors i confusions que posa en evidència l’estructura que hi ha darrere l’enamorament. Considerada una de les comèdies més genials de l’autor, explora el gènere, la identitat, el desig, la idolatració... i l’amor que assaltant-nos inesperadament i inbatellable ens acosta a la bogeria. Al final, com molt bé es presenta en aquesta obra, sembla que el borratxo (l’oncle de Viola) i el bufó, rendits a la realitat, són els personatges més sensats. Cal dir que un bufó corporalment genial en aquesta representació.

Declan Donnellan troba en la seva ‘Nit de Reis’ una substància alquímica que supera el fet verbal, ens presenta una història que arriba a través dels gestos més que de les paraules. Una gran comèdia que gaudeixes de principi a fi. Un espectacle altament recomanable que aconsegueix crear un univers creïble a partir de material i moviments molt simples.

Tanmateix, tot i trobar en aquesta aposta una força extraordinària, no m’ha acabat de transmetre el Shakespeare que més m’agrada: aquell que despulla la realitat i regala grans preguntes. Em va atrapar tant la gestualitat i comèdia buscada de l’obra, que em vaig perdre en aquesta seducció, en aquesta immersió alternativa que et provoca. Entre teles flotants i miratges vaig veure un gran espectacle, però no vaig acabar mai de descobrir la Viola darrera d’aquest Sebastian.

I tot i així, com crec que ha quedat bastant clar, vaig gaudir-la. Per això us convido: deixeu-vos fer Olivia a les mans de Declan Donnellan, abandoneu les robes negres i deixeu-vos transportar en aquesta divertida nit de reis. 

Mar Cabarrocas



COMPARTEIX