Recomana.cat


Recomana també organitza activitats de mediació i d’acostament de les arts escèniques al públic amb la implicació dels nostres col·laboradors. A aquest conjunt d’activitats les hem anomenades recomanACCIONS
Un dels serveis que oferim és el de seguiment d'un procés de creació: un dels nostres crítics assisteix als assajos durant tres dies diferents i n'escriu una crònica de cada dia juntament amb suport gràfic. Així se segueix l'evolució del treball de les companyies abans de la seva presentació al públic. 


 
Els #novaveu es colen als assajos dels tres espectacles que formen part del DespertaLAB 2018 i que es representaran a la Sala Atrium: + Hàbitat (doble penetració), dirigida per Roger Torns, del 12 al 29 d'abril. + Gold i Locks, dirigida per Júlia Barceló, del 3 al 20 de maig. + Un grupo de performers mira hacia el oriente, de la cia. Arrogante Albino, del 24 de maig al 3 de juny.

DespertaLAB 2018  
Som a temps de rectificar? Crònica de Hàbitat
11 d'abril de 2018
Nova Veu
  

L'espectacle ja no està en cartell.
 

Ens colem a un dels assajos d’Hàbitat (doble penetració) dirigida per Roger Torns. Encara assagen a un local de la Nau Ivanow abans de passar a la Sala Atrium, on estrenaran aquest dijous 12 d’Abril, i començar a muntar ja tota l’escenografia, audiovisuals i llums.

Veiem 5 intèrprets joves que surten a escena amb el mòbil a la mà, ja que aquest és un element principal en la seva proposta. Diana Gómez, Georgina Latre, Maria Hernàndez, Jaume Viñas i Rafa Delacroix donen veu a un seguit de textos escrits per Carla Linares, Mar Pawlovsky, Laura Daza, Maria Hernàndez, Pablo Macho, Jaume Viñas i el mateix Roger Torns amb una metodologia curiosa: l’escriptura automàtica. A partir d’aquests textos, escrits en diferents sessions, finalment Torns ens presenta una dramatúrgia i un espectacle que forma part del seu taller de fi de carrera.

El que més ens interessa del petit fragment que hem vist és com introdueixen de manera descarada i abusiva l’ús dels telèfons mòbils i les xarxes socials en la posada en escena. Per exemple, en les escenes on hi participen normalment només dos intèrprets, la resta segueix a l’escenari gravant amb el telèfon mòbil, des de diferents angles, enfocant el que està passant i penjant-ho directament a les xarxes socials, cosa que encoratgen a fer també al públic en el seu particular pròleg. D’altra banda,  els intèrprets també poden decidir no fer cas a l’escena i quedar-se a un racó de l’escenari pendents dels seus missatges completament absorbits pel món online, essent allà presents en cos però no en ment. Fins i tot en les mateixes escenes ens trobem que els personatges es distreuen  amb ullades constants a la pantalla del mòbil. Així doncs, a banda del text, ens interessa molt el seguit d’elements i capes que formen part de la reflexió que té lloc a l’obra: la transformació de la societat en l’era digital.

En les diferents escenes podem observar la influencia de Byung-Chul Han, filòsof coreà conegut per les seves reflexions sobre l’evolució de la societat des de tots els nivells (polític, social, industrial, etc) a partir de l’aparició del món digital. Byung-Chul Han postula que estem en la “societat de la transparència”, en la qual hem decidit de manera més o menys voluntària exposar per complet les nostres vides, i en que la transparència és tan normalitzada , que la falta d’exposició és sospitosa. Si no estàs a les xarxes socials, és perquè tens alguna a amagar.

Ens hem venut, hem fet un pacte tàcit amb les xarxes socials que ens han creat la necessitat de comunicar absolutament tot el que passa a les nostres vides a canvi d’autoestima basada en “likes”. Hem renunciat a la nostra intimitat i ja ens està bé així, per què així és com funciona el món actualment. Segons Byung-Chul Han “El “like” és un “amén” digital. Quan fem clic al botó de “like” ens sotmetem a un entramat de dominació. L’Smartphone no és només un eficient aparell de vigilància, sinó també un confessionari mòbil. Facebook és l’església, la sinagoga global (literalment, la congregació) del món digital”.

Al llarg de l’assaig hem pogut observar diferents escenes, que tenen com a nexe comú que passen la mateixa nit i que es troben connectades per diverses xarxes socials. Personatges altament individualistes, poc empàtics, narcisistes i egoistes. Tal i com reflexiona Han: “Els mitjans digitals converteixen a la societat de cada vegada més pobre en discurs. Impedeixen la construcció d’una comunitat en un sentit empàtic. Només produeixen a l’atzar multituds d’individus aïllats, d’ego, sense cap cohesió, sense discurs. L’individu ja no és una entitat política capaç de produir un nosaltres”.

Així doncs, l’obra ens presenta un present força pessimista, una societat no col·lectiva, que no es mou en grup, sinó molts individus aïllats que mitjançant la connexió digital, conformen una xarxa (mai més ben dit). A tots els personatges, en el fons, només els importa el seu propi plaer o benefici. Això evidentment crea un ventall de conflictes i situacions, que no es resolen tan fàcilment com si visquéssim en una societat amb una consciència col·lectiva .

Una obra que amalgama situacions, conflictes i reflexions. Una crua i fidel representació de la realitat actual i de les noves relacions. Ens hi veiem reflectits, ens impacta i ens obliga a preguntar-nos-hi, som a temps de rectificar? Som a temps de reformular el nostre ús de les tecnologies i les xarxes socials per a trobar connexions reals entre nosaltres? Construir cap endavant utilitzant els avenços digitals per a apropar-nos, enlloc d’aïllar-nos, i aconseguir una societat col·lectiva.

Anna Molinet @Annafase_
Sílvia Mercè i Sonet @Pinyasonet


COMPARTEIX