Recomana.cat


Recomana també organitza activitats de mediació i d’acostament de les arts escèniques al públic amb la implicació dels nostres col·laboradors. A aquest conjunt d’activitats les hem anomenades recomanACCIONS
Un dels serveis que oferim és el de seguiment d'un procés de creació: un dels nostres crítics assisteix als assajos durant tres dies diferents i n'escriu una crònica de cada dia juntament amb suport gràfic. Així se segueix l'evolució del treball de les companyies abans de la seva presentació al públic. 


 
En el camí que la crítica sigui un guia per a entrar per camins desconeguts, repetim amb el suport del Grec Festival l'acompanyament als espectadors a la cuina dels artistes. És un programa que compta amb la coordinació d'Elisa Díez (relació amb les companyies) i Alba Cuenca (relació amb el públic). Se suma aquest any, Novaveu per ampliar la difusió d'aquestes experiències a nous canals.

Fàbriques Grec 2018  
Com sobreviure a les rèpliques de Pablo Messiez? Article sobre Muda
3 de juliol de 2018
Elisa Díez
  

L'espectacle ja no està en cartell.
 

Els crítics hauríem d’entrar més sovint en una sala d’assaig. No per veure què s’hi cou, que ja ho sabem, però sí per omplir-nos d’humanitat. Per deixar de somiar el que ens agradaria veure i mirar als ulls dels actors que lluiten des de la primera lectura del text per fer-se amb el personatge. Això que comunament es diu ‘ficar-se en la pell del personatge’. Això que el dia que s’aconsegueix, la sala d’assaig explota i neix la màgia. He tingut l’oportunitat de viure-ho i de quina manera!


El primer dia d’assaig tot són il·lusions, nervis, pors, incredulitat. Al cap i a la fi la primera presa de contacte amb el text, sense haver-lo llegit gaires vegades prèviament com va succeir amb aquest text, dóna peu a pensar: “i això com ho farem?” I a més, en aquesta ocasió tenien un al·licient afegit, el text del Pablo Messiez, traduït per Marc Artigau, no és gens fàcil.


Messiez no escriu rèpliques curtes i la dramatúrgia naturalista no forma part del seu estil. Muda és un seguit de fils entreteixits que formen una història que no deixa allunyar la vista de l’escena a l’espectador. Quan els actors agafen per primer cop el text i veuen com de farcit està el full és habitual sentir “on m’he fotut?”. El resum perfecte per la primera sessió el va verbalitzar en Jordi Rico i encara que serveix per qualsevol muntatge en aquest adquireix un altre significat “no són només les paraules sinó com les dius”.


Des d’aquella primera taula d’aproximació al text, vaig deixar passar tres setmanes fins que em vaig tornar a submergir en el món Messiez. Em trobo els actors drets, alguns mobles i els espais escènics força delimitats. El text flueix millor, encara sense abandonar del tot el paper, però recordo que no és gens fàcil d’aprendre. Un cop apreses les línies, els intèrprets han d’aprendre a matissar les paraules, a deixar-les respirar. Mercè Vila, la directora del muntatge, vol provar coses de moviment, de persones, de mobles, gestos, etc. L’espai temps d’aquesta obra necessita un espectador obert que abandoni la realitat per una estona i es pugui endinsar en una de paral·lela, un espectador que no necessiti parets i que sigui capaç de visualitzar que damunt d’un escenari tot és possible.


Si has arribat fins aquí és possible que et preguntis per què no he comentat res de la trama. Sóc de les que pensa que és millor veure algunes obres amb els ulls tancats, sense saber res de l’argument. Muda és la història de tres personatges que viuen en el mateix bloc de pisos, una nova inquilina, el conserge i una veïna. Com sempre el text de Messiez amaga molts secrets i els personatges es van despullant (metafòricament) a mesura que avança l’obra.


Han passat gairebé dos mesos des de la primera taula d’assaig i la companyia és a punt d’acomiadar-se de la sala d’assaig amb un passi sencer de l’obra. Són a menys d’una setmana d’estrenar a Andorra (setmana del 25 de juny) abans del seu pas pel Festival Grec la primera setmana de juliol, i la Mercè està enllestint els últims detalls. Hi ha nervis. Per als que no som damunt de l’escenari, veure l’espectacle en una sala d’assaig és més complicat que en un teatre. Hi ha alguns elements que no permeten que t’acabis de concentrar. En aquest cas, però, durant poc més d’una hora vaig oblidar on era, i em vaig submergir en l’obra. En vaig veure les diferències: com s’havien resolt els primers dubtes, com fluïen la manera d’interpretar el text i els personatges, com el text destil·lava la màgia, en definitiva, se n’havien sortit.


Fora de la sala d’assaig falta comprovar com el públic i la crítica reben tot el que s’ha treballat. Els seus silencis, les seves rialles i les seves respiracions seran claus pel tancament del procés. Ara queda sentir i gaudir. Quines ganes de quedar-me Muda!

Elisa Díez / @butaquesisomnis



COMPARTEIX