Recomana.cat


Recomana també organitza activitats de mediació i d’acostament de les arts escèniques al públic amb la implicació dels nostres col·laboradors. A aquest conjunt d’activitats les hem anomenades recomanACCIONS
Un dels serveis que oferim és el de seguiment d'un procés de creació: un dels nostres crítics assisteix als assajos durant tres dies diferents i n'escriu una crònica de cada dia juntament amb suport gràfic. Així se segueix l'evolució del treball de les companyies abans de la seva presentació al públic. 


 
En el camí que la crítica sigui un guia per a entrar per camins desconeguts, repetim amb el suport del Grec Festival l'acompanyament als espectadors a la cuina dels artistes. És un programa que compta amb la coordinació d'Elisa Díez (relació amb les companyies) i Alba Cuenca (relació amb el públic). Se suma aquest any, Novaveu per ampliar la difusió d'aquestes experiències a nous canals.

Fàbriques Grec 2018  
El Conde de Torrefiel, a una carta Article sobre "La plaza"
3 de juliol de 2018
Xavi Pardo
  

L'espectacle ja no està en cartell.
 

A fora, se’ls rifen. Aquí, el circuit teatral de creació contemporània és tan esquifit que amb prou feines en podem veure més de dues funcions i sempre emmarcades en festivals com el TNT, el Sâlmon o la setmana de programadors del Temporada Alta. Aquesta vegada, però, debuten al Grec. Ho faran amb La plaza, la peça que van estrenar al maig al Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les i que ja ha passat també per Frankfurt, Lisboa, Viena i Atenes.

El títol de la peça fa referència a l’esfera pública, a l’obligació de conviure amb els altres, i amaga una de les constants en els muntatges d’El Conde de Torrefiel: la tensió entre individu i societat. N’hem parlat amb Tanya Beyeler, codirectora de la companyia juntament amb Pablo Gisbert. Ens explica que a l’inici del procés de creació de La plaza els interessava parlar sobre el futur: “Va ser un fracàs. Finalment hem volgut plasmar que el futur és una gran pregunta que no sabem com abordar. El que està clar és que el futur es decideix ara, el futur neix al present”. I mentre la peça anava prenent forma, va sorgir un altre tema, la tirania de la imatge, que ha acabat imposant-se i eclipsant l’anterior. “Vivim en una societat dominada per la imatge, i volíem tractar com aquest llenguatge tan perceptiu condiciona les decisions i els punts de vista del nostre dia a dia”, diu Beyeler.

En tot plegat el sentai hi ha tingut un paper clau. Són les màscares orientals que duen els performers de La plaza, una mena de mitja que els cobreix la cara i els deixa sense rostre. Beyeler confessa que van tenir-hi una mena de relació amor-odi: “Ens va fascinar, és un element estètic molt potent. Tant, que no les teníem totes. Hem lluitat molt per eliminar-lo, però s’ha resistit i ha acabat convertint-se en l’eix central de la peça. El sentai és un llenç en blanc on l’espectador pot projectar les seves emocions”.

De fet, amb La plaza, El Conde atorga al públic un rol central: “Ens ho hem jugat tot a una carta, si l’espectador no hi entra, no hi ha res a fer”. Beyeler defineix la peça com una experiència immersiva i psicològica: “És  l’exploració de la ment d’un espectador hipotètic d’El Conde de Torrefiel. El veiem sortint d’un dels nostres espectacles i l’acompanyem fins a casa”. I per aconseguir que aquesta immersió sigui encara més profunda, el text projectat utilitza la segona persona del singular: “És un dispositiu que volíem explorar. La segona persona no només interpel·la directament l’espectador, sinó que pot arribar a violentar-lo”, diu Beyeler. Quedeu avisats.

Xavi Pardo


COMPARTEIX