Recomana.cat


Recomana també organitza activitats de mediació i d’acostament de les arts escèniques al públic amb la implicació dels nostres col·laboradors. A aquest conjunt d’activitats les hem anomenades recomanACCIONS
Un dels serveis que oferim és el de seguiment d'un procés de creació: un dels nostres crítics assisteix als assajos durant tres dies diferents i n'escriu una crònica de cada dia juntament amb suport gràfic. Així se segueix l'evolució del treball de les companyies abans de la seva presentació al públic. 


 
Implicat a la plataforma Recomana des del primer dia, César López Rosell va morir ahir als 77 anys. Els col·legues de Recomana lamentem la seva pèrdua i expressem el seu condol a la família i als altres amics. El seu company d'El periódico i de Recomana, José Carlos Sorribes, el recorda en aquest sentit comiat. El funeral serà demà, dissabte, a les dues del migdia al Tanatori de Collserola.

 
Adéu a César López Rosell Adéu a César López Rosell
27 de juliol de 2018
José Carlos Sorribes
  

 

Pujàvem les escales de l’amfiteatre del Grec. Era el dia de la inauguració, després del Guilgamesh de l’Oriol Broggi. “Marxo cap a l’Empordà un dia d’aquests pels festivals de l’estiu; ja anireu fent vosaltres les crítiques del Grec”. I va marxar a l’Empordà, fins i tot va fer un viatge de tornada a Barcelona per l’estrena de La favorite al Liceu. Així era el César López Rosell, que va traspassar dijous a l’Hospital de Sant Pau als 77 anys d’edat, un home entregat a la seva feina amb una passió de ferro, indestructible. Una malaltia va apagar la vida, en poques setmanes, d’un periodista i crític cultural que fins al darrer moment va estar al peu del canó. Tres dies abans de morir li enviava un correu al company Julián García, cap d’Espectacles a EL PERIÓDICO, sobre el que s’havia de fer aquest estiu a Peralada, a Torruella, a Vilabertran, o a Cap Roig i Porta Ferrada, on també podia fer de ‘cover’ si calia… “Bon dia, querido, sigo en el taller de reparaciones…”.

Aquest era l’humor del César, surrealista, sorneguer i molt seu. Li agradava el joc de paraules… que moltes vegades només entenia ell i que ens deixava als que l’escoltàvem fora de joc. Un sentit de l’humor que potser és propi de Lleida, d’on era originari i on va començar la seva carrera professional, al ‘Diario de Lleida’. I no ho va fer al camp de la cultura, sinó al dels esports. Un món on els periodistes aprenen l’ofici amb molta vocació, moltes hores i una vida més aviat dispersa. Anys després, el César va deixar Lleida per venir a Barcelona i va trepitjar les redaccions del Catalunya Express, El Correo Catalán i El Periódico de Catalunya, on va desenvolupar la part més gran de la seva carrera professional.

Seguia escrivint de fútbol, del Barça o del Mundial-82, el del Naranjito, poc abans de canviar de camp de forma radical.  Primer al dominical del diari del Grupo Zeta, i després com a cap de la seva secció d’Espectacles. Va ser un temps de molta taula, de molta coordinació i edició de texts, i moltes hores al diari. Eren els anys en què, juntament amb el recordat Gonzalo Pérez de Olaguer, donaven una amplia cobertura al teatre a la secció. I no sempre ho tenien fàcil per convèncer als que manaven al diari.

El César era un apassionat del seu ofici. Tant que no li passava pel cap que hauria de jubilar-se. Però el dia va arribar, i va pensar que en contra de la seva voluntat, cosa que no volia dir que abandonés la feina. És més, en els cercles més íntims, reconeixia que va començar la seva millor època, sense els lligams feixucs que crea una redacció. Va entrar en una nova dimensió, la del crític/redactor sènior, que cobria les estrenes al Liceu, a qualsevol teatre (ja fos un de gran, com el TNC, o un de petit, com el Akadèmia o La Gleva), a l’Auditori, al Palau de la Música, al Temporada Alta, amb La Fura per tota Europa… Sempre disposat a fer qualsevol cosa. “M’han dit que està molt bé, i hauríem d’anar a cobrir-ho…”, em comentava cada dos per tres. I si al diari no entrava per manca d’espai, penjava la seva peça a la web de Recomana, on va col·laborar des del primer dia.

Qualsevol nit de la setmana el César estava disponible, sempre acompanyat per la seva dona, també periodista, l’Esperanza (un petó molt fort, Espe). Els veies a totes les estrenes amb la  l·lusió d’un becari i amb el rigor d’un savi expert. Així fins l’últim dia.

Entregat al teatre, a la lírica, a la clàssica… A la cultura. Em deia “mestre”, suposo que amb la seva clàssica sornegueria. Però el mestre era ell. Descansa en pau,


José Carlos Sorribes


COMPARTEIX