Recomana.cat


Recomana també organitza activitats de mediació i d’acostament de les arts escèniques al públic amb la implicació dels nostres col·laboradors. A aquest conjunt d’activitats les hem anomenades recomanACCIONS
Un dels serveis que oferim és el de seguiment d'un procés de creació: un dels nostres crítics assisteix als assajos durant tres dies diferents i n'escriu una crònica de cada dia juntament amb suport gràfic. Així se segueix l'evolució del treball de les companyies abans de la seva presentació al públic. 


 
El muntatge "Tha tzpar" ("L'espera") forma part del programa de suport a la creació de Fira Tàrrega. A tres setmanes de l'estrena i després d'haver completat una residència artística al Konvent de Pontós, van fer un primer assaig amb públic. Setmanes enrere, ja havien fet residència i assaig amb espectadors a Tàrrega. Hi ha una possible tercera presentació en públic abans d'estrena, que podria ser pocs dies abans de l'arrencada de Fira Tàrrega a la Central del Circ.

Tha Tzpar (L'espera)  
Perdre’s per tornar-se a trobar Hui Basa fa un assaig amb públic al Konvent de Pontós
18 d'agost de 2018
Jordi Bordes
  

 AQUESTA NIT T'ABRAÇARÉ
 TE CALENT UNA TARDA PLUJOSA
 PRÒXIMA ESTACIÓ, ESPERANÇA

7/9/2018 - 9/9/2018
L'espectacle ja no està en cartell.
 

De vegades és necessari perdre’s una mica per tornar-se a trobar. Es tracta d’investigar un nou llenguatge, d’explorar noves formes que potser perdin càrrega de discurs però que permeti apel·lar a unes emocions que sacsegin l’espectador. En aquest creuament de camins es troba Tha Tzpar, (L’espera), quan encara queden tres setmanes per a l’estrena a Fira Tàrrega. La companyia Hui Basa, dirigida per Lali Álvarez (Ragazzo, Barcelona (Contra la paret)) ha fet una primera presentació de tot el treball seguit a una quarantena de persones, a Pontós. És un dels projectes de Suport a la Creació de Fira Tàrrega. Després d’una setmana del que és la primera residència artística impulsada pel col·lectiu Mute, dissabte passat la peça va despertar molta intriga. Potser falta trobar encara la manera en què els espectadors se sentin membres acollits per aquesta mena de patrulla que vigila per no patir la bala d’un franctirador. Hi ha estranyesa pel mirar desorbitat dels que els procuren salvar però falta sensació de vulnerabilitat. Costa desplegar matisos de les trames dels personatges. Potser està bé que sigui així...

A la por de la dona, interpretat per Lola González, (que ja carrega quatre crespons de familiars morts per aquell conflicte), se li suma la indecisió del jove (Jorge Albuerne) i la passivitat del pare (Sasha Agramanov). La noia, interpretada per Alba Saez és l’única que està receptiva i que es rebel·la contra la por, que atenalla a la resta. Així, construeix una mena de violoncel que serà una segona vida per al seu pare. La música, com en el darrer treball de Projecte Ingenu (Vaig ser Pròsper), acaba sent el canal de connexió i emoció amb l’espectador. Hi ha un preciós ball final agònic de la noia i un principi de suïcidi des del màstil del jove del cau. La noia, Aia, és l´única que espera una nova vida, que acull l’hipotètic enemic (David Teixidó). I que vol acabar amb la misèria, el més aviat possible. Els altres, porucs, prefeixen no perdre el bri d’humanitat que els queda. Aia s’atrevirà a deixar de caminar per les voreres, a exposar-se a l’òptica de l’enemic.

El públic només pot intuir què els manen els personatges a partir de gestos i crits que, per moments, poden intimidar. Potser no cal dir tant; és la intenció el que marca. En el camí, es perd informació, no hi pot haver el matís de la paraula, sobretot en un conte interpretat per una escombra i un pal de fegar. Tot i així, es percep el drama, el dolor i s’és còmplice amb el nouvingut, considerat per a quasi tot el grup, com una amenaça.

La decisió de convertir els personatges en estrangers de tot, perquè utilitzen una llengua inventada i les expressions dels rostres (tenyits de plata) trasllada l’escena a una mena de futur postnuclear amb manca d’aigua potable. Molt similar a la visió de Yes, potser que es va veure fa uns mesos a l’Akadèmia. La por als franctirador i els mecanismes de poder dins del grup de ciutadans pacífics (o no tant) es va trobar a Llibres per cremar, al Maldà. A L’espera els protagonistes només es mouen a partir de les ordres que sintonitzen a la ràdio, els fa presoners de la seva pròpia por. Només aguanten per un bri d’esperança. Aquesta espera és a la pau. Però, com Godot, la calma és capriciosa. Estragó ha volgut fer un tomb per clamar una altra forma de denúncia, des de la pell. L’acció és intimidant; falta un polsim més d’intenció i trobar sortides per a la possible controvèrsia amb un públic massa nombrós. Hui Bassa, com Aia, són valents, perquè surten del seu lloc de confort per cantar una nova vida. Cal fer-la partícip als altres amb major força. Potser és bo animar a què el públic canti al final. Però que ho faci assegut. Perquè així l’epíleg (que no desgranarem, evidentment) cau amb una contundència implacable.


COMPARTEIX


  • Fotografía Lali Álvarez
  • Fotografía Lali Álvarez
  • Fotografía Lali Álvarez
  • Fotografía Lali Álvarez