Sismògraf 2019

«Com un anell (estel·lar) al dit» | Por Jordi Bordes

El Sismògraf ha arribat per quedar-se. En la cinquena edició del festival estratègic de dansa, l’equip de Tena Busquets arrela en les complicitats més joves. Donar oportunitats als ballarins per a expressar-se i consolidar un mercat arreu de Catalunya. Olot potencia la seva personalitat en la programació. Per això, ubica les coreografies en els llocs més insòlits de la ciutat. Si es necessari, en un volcà. Aquesta especificitat (és l’únic municipi de Catalunya amb un volcà apagat al seu terme municipal) el fa exclusiu, però alhora és un exemple molt fèrtil. Perquè la voluntat del Sismògraf és que cada municipi trobi la dansa que millor s’adapti a l’espai personalíssim de cada Ajuntament. La dansa és prou dúctil per saber relacionar-s’hi, a diferència de les dificultats tècniques del circ o el discurs sovint unidireccional del teatre. De saber escoltar l’espai i el públic en fan una demostració Claire Ducreux i Toni Mira en la seva estrena Avec le temps… aquest dissabte. El Pla d’Impuls de la Dansa és el que està donant millors resultats al departament de Cultura, probablement perquè els diferents programes els incentiven les mateixes entitats del sector. La comunió és total. I el festival d’Olot (que es preveu del 25 al 28 d’abril) n’és un dels seus bucs insígnia. Amb una programació ben trenada, que permet encadenar pràcticament totes les funcions, dóna temps al repòs i a les reunions del sector estratègiques, imprescindibles per a garantir gira i coproduccions. Es calcula que el 54% de les programacions de dansa al territori del 2019 es van engegar al Sismògraf. Segons dades del 2016, el Sismògraf havia suposat el 31% de les vendes de l’any anterior. El creixement és innegable. Ja en les primeres edicions, es va veure que era un festival en creixement. Avui, el 22% dels programadors són internacionals (per reforçar la via de l’exportació cultural). El 2016, el 41% dels professionals s’estrenaven al Sismògraf i, d’aquests, el 88’5% calculava que repetiria l’any següent. Els indicadors de quantitat són bons. També les idees per treure l’estigma de raresa de la dansa. Perquè el Sismògraf ha volgut que la connexió amb l’espectador sigui quasi immediata. Sigui en accions de carrer, o de sala. Un exemple és la coreografia de la compagnie Dyptik D-constructrion, que munten una bastida enmig del públic. Separant un sector del públic de l’altra, provocadorament. Enguany, el focus és pels creadors nascuts els anys 90. Les propostes del l’itinerari amb bicicleta de dissabte al matí (Meeting point, Pinkfish o Jinx103) són tres exemples de la dansa més jove. Uns ballarins i coreògrafs que atenen la indispensable mirada del públic. Es repetiran accions de dansa comunitària (La bugada amb la gent de La buena Compañía), les actuacions de hip hop el dissabte a la tarda (Sismoshop) o el mirall que passeja perquè la gent balli com li sembli (com una mena de piano ambulant del concurs Maria Canals). Si el plantejament local és universal, l’excentricitat puntual, ben viscuda, és terra fèrtil per a compartir la creació amb els ciutadans espontanis. Enguany, que s’ha trobat la manera de retratar un forat negre a l’espai, el Sismògraf es presenta com aquell anell que queda perfectament acoblat a un dit, i que es mou, entre el joc intuïtiu i el relat sensorial. Puja a Olot i balla.Jordi Bordes