SiNOPSi
ARTICLE
«Ais al cor i emocions irrepetibles.» | Por Teresa Ferré
Passejar-se per un festival com el Trapezi permet descobrir companyies joves o propostes d’altres contrades que ens visiten només per a l’ocasió. Amb el Teatre Bartrina ple fins a la bandera Circ Pistolet ha presentat “Incert”, espectacle avalat pel Gran Premi BBVA Zirkòlika de Circ 2014. Desconeixíem totalment l’existència d’aquesta companyia, però a partir d’ara li seguirem de ben a prop la pista. “Incert” no planteja cap història, més aviat ens va semblar la trobada d’uns artistes per assajar el seu art en una successió d’exercicis que, gràcies a transicions encertades la majoria, i alguna un pèl forçada, submergeixen l’espectador en un viatge en carro del qual en traurà les seves pròpies conclusions, o només es deixarà embadalir per la perfecció en l’execució dels equilibris acrobàtics (Rat Serra), l’al·lucinant contorsionisme (Anna Torné) o la màgia del malabarisme (Albert Ubach). Circ Pistolet és una companyia ferma pel que fa a la tècnica i té un ampli camí a recórrer en el camí de buscar i explicar bones històries. Va ser la primera proposta d’aquest Trapezi que ens va posar aquell ai al cor que tan agrada quan s'observa segons quin exercici de circ. Però on vam haver de deixar de mirar en algun moment perquè el patiment ja ens superava, fou en l’espectacle que avui clou l’edició. Ja mitja hora abans de “L’odeur de la Sciure” de Le P’tit Bras a la plaça del Mercadal no hi cabia ni una agulla. L’escenografia imponent inspirada en l’Art Noveu ressaltava amb el joc de llums nocturn en un entorn que va esdevenir ideal per traslladar-se al 1900. Circ clàssic revisitat de màxim nivell al llarg d’una hora, amb un número apoteòsic final de quadre coreà que ens va deixar sense alè. A més d’aquesta i altres propostes internacionals, la fira ens ha deixat mostres de companyies d’arreu de l’Estat. A la plaça de la Cultura de la Pau, espai que enguany per primer cop forma part de la fira, els andalusos de Vol’e Temps ens han fascinat amb “Mundos de papel” una història en la qual es combinen la dansa, el teatre sense text i el circ de forma quotidiana i alhora poètica. Un joc on els personatges d’un llibre gairebé màgic prenen vida, una relació on l’amistat es posa al servei de la imaginació, transitant en espais tan convencionals com un terrat mediterrani en el qual penjar la bugada és tota una aventura, o la taula de bar d’un clàssic de western.La poesia feta a partir de la quotidianitat també marca la proposta de Mumusic Circus. A “Petits Prínceps” la música és la base de l’espectacle. Cançons que Clara desgrana mentre reivindica unes simples sabates, invoca un poni o juga amb uns cilindres de colors, sempre ven acompanyada de Marçal, “el violinista verticalista” que ofereix un número impecable. Aquest diumenge al matí a Cal Massó, Mumusic Circus ha captivat el públic de tal manera que petits i grans s’han rendit totalment a aquesta peça de petit format. Ha estat tal la comunió entre públic i companyia que després dels aplaudiments, Clara Poch, amb llàgrimes als ulls, ha explicat que l’energia que ha rebut en aquesta funció ha estat extraordinària. Sens dubte una de les sorpreses més grans d’aquest Trapezi, i un d’aquells moments irrepetibles que com espectador no s’obliden. És el primer any que visitem la fira Trapezi. Després de l’experiència... només podem dir fins l’any vinent!
«Primeres instantànies de la fira del circ» | Por Teresa Ferré
Una trapezista immortalitzada en una posició impossible desafiant la gravetat, una bola captada just en el moment en què és enganxada per una cama, públic feliç badant amb una actuació, una panoràmica d’una plaça a petar d’espectadors contenint l’alè durant un espectacle de circ aeri. Instantànies de la passada edició del Trapezi, preses durant un dia per quatre fotoperiodistes: Miquel Anglarill, Agustí Carbonell, Guillermina Puig i Salvador Sansuan. L’exposició “1 dia de Trapezi” és una bona manera de començar l’estada al festival de circ de Reus per copsar el batec d’aquest certamen. Bona iniciativa per reivindicar l’ofici dels fotoperiodistes i també per comprovar que això de fer bones fotografies no depèn només de portar una càmera a sobre, sinó intenteu-ho vosaltres mateixos. Aquests instants congelats, ja han pres vida de nou arreu de places i teatres amb una nova edició del festival aplegant públic de totes les edats omplint els espais d’actuació. Perquè escoltar que el circ és per a nens em resulta igual de simplista que dir que els dibuixos animats són per a canalla. La realitat, a més, s’imposa. Ahir divendres quan el Circo Los va finalitzar la funció de “Xarivari Blues” els qui van aplaudir més eren gen de mitjana edat. Fins i tot bona part dels espectadors adults i ben adults, es van posar a ballar a ritme dels Blues Brothers, banda sonora d’aquesta proposta que, a força d’una complicitat extraordinària amb el públic va oferir un repertori de domini dels monocicles, els malabars i l’acrobàcia impregnat de bon humor de principi a fi. Ja ens van avisar que si volíem fotografies les busquéssim al seu web, i van ser els artistes qui van retratar el públic. Tampoc hi vam veure cap nen demanant a Los Excéntricos de fer-se fotografies per al record després del seu “The Melting Pot Pourri”, i sí a seguidors de fa molts anys i a algun jove artista que preguntava on tornarien a actuar, perquè durant la funció d’avui ell estarà estrenant a Reus “L’odeur de la Sciure”, un dels plats forts d’aquest Trapezi.Los Excéntricos van triomfar ahir al vespre a La Palma, espai que semblava fet a mida per acollir un recull de diferents números de la seva carrera de més de 30 anys i alguna novetat per a l’ocasió. Avui repeteixen amb el seu humor absurd i irreverent, i l’estil clown que els fa tan autèntics i inconfusibles. Un dels moments més celebrats ahir pel públic va ser la destrossa d’una de les cançons emblemàtiques de la “chanson” d’una cantant.... “francesa com jo” va reblar Sylvestre, “l’artista feminista”, mentre de fons sonava el riure de Zaza, marca inconfusible de la casa. Vergonyosos com som, el nostre retrat no el vam demanar a ells, sinó a les seves titelles, novetat d’aquesta peça que segur tindrà llarga vida.
«Keep Calm… i gaudiu del ritme del risc» | Por Teresa Ferré
La visita al Trapezi implica, a més de submergir-nos com espectadors en el món del circ sense xarxa de seguretat, ser conscients del ritme que un art com aquest requereix. M’explico: la impaciència és mala companyia, i n’he notat en més quantitat de la que m’agradaria en algunes places. D’acord, vivim en la societat de la immediatesa, a cop de twit o missatge, i on semblaria que en un obrir i tancar d’ulls, allò que pensem, ja s’ha convertit en realitat. Fals. Com també ho és que en un espectacle el públic cregui que si no s’està fent cap acrobàcia, salt mortal o llançament de diàbolo a l’infinit no passa res. Per tant, avís als adults (i que avisin als seus menuts), s’ha de saber gaudir com a espectadors, no només dels exercicis sinó de tot allò que els artistes ens proposen a escena. Avui al migdia crec que la peça “No és la boca la que va a la cuchara...” de la Cía Caí no ha rebut tot el favor del públic que es mereix. Malgrat la forta presència de l’estructura del trapezi que presideix l’escenografia, en aquest espectacle és molt important el text (de moment dels que hem vist és el que realment explica una història per part de les protagonistes) i també té la dansa contemporània com a llenguatge. L’acrobàcia és un més dels elements que la companyia ha escollit per fer-nos còmplices de la seva infantesa, però no seria el llenguatge principal. També cal ressaltar que és impossible que els exercicis físics ocupen tot el temps d’un espectacle. Encara que de vegades no ens ho semblin, els artistes són humans. En aquest Trapezi, la proposta que explica molt bé tot aquest procés de preparació, la creació del mateix espai escènic i l’esforç de l’execució correcta és “Iter”, un viatge entre la sensibilitat i l’esforç titànic de Serena Vione que provoca tranquil·litat i alhora tensió en l’espectador. Semblaria que també comença a un ritme lent “Otros aires” del Duo Laos, una proposta singular marcada bàsicament per la música de tango. Però no és així, cal llegir els rostres de Pablo Raffo i Mercedes Martín García per treure tot el suc al seu joc íntim en l’acrobàcia, a la seva auto paròdia com argentins o amb el fet de ser ballarina clàssica. Sense tots aquests detalls no podem gaudir al màxim de l’apoteosi del número final. Per tant, ara que s’utilitza a tot hora la manllevada frase “Keep Calm and... poseu el que vulgueu” menys gadgets i samarretes i més viure-la de debò. Al Trapezi “Keep Calm i gaudiu del ritme de l’art del risc”.