ITINERARIS

Trapezi 2019

Recomana fa una selecció d'alguns dels espectacles que s'han programat a aquesta edició del Trapezi. Conèixer el context d'una creació ajuda a decidir per una tria o una altra. Bon circ, a Reus!
Dansa | Circ
18/09/2019

Nu.Circ d'hivern

Companyia: Farrés Brothers
Direcció: Declan Donnellan
Jordi Bordes

Aquest Nu ha de ser un espectacle que giri molt. S'ho mereix. Des que des de l'Ateneu Popular de Nou Barris encarreguen els projectes a creadors (van arrencar l'any passat amb al David Climent de loscorderos i el seu fantasiós i fosc alhora del Soterrani còsmic) es busca un espectacle vistos, amb molts elements de circ però que respiri una dramatúrgia més complexa. Quim Giron s'ha despullat del tot. Ha arraconat el seu món més fosc d'Animal Religion (Sapiens Zoo 2017; Indomador, 2013) i s'ha alineat amb la llum desinhibida i sorpresiva de Fang (2017); Chicken legz (2014); Sifonòfor (2017). 

Quim Giron fa molt poques verticals. Més aviat, es decanta per la part més bèstia la dels cops al cap (proveït d'un magnètic casc de moto vermell). Amb les proteccions de motorista de trial que també ha vestit al bosc de Sant Eloi de Fira Tàrrega (Ferida, 2016), construeix un comportament ben estúpid, però divertidament clown. Aquest Nu parteix de la investigació i de trobar camins comuns. Per això, la disciplina de suspensió de cabells es multiplica deixant-se penjar el micròfon o provant de fer volta subjectat per unes brides a terra. Hi ha pocs salts mortals però les accions sempre juguen amb l'equilibri i amb una imatge molt surrealista. Els textos que es pronuncien ajuden a tocar terra a una peça molt aèria, imaginativa, carregada d'imatges.  Amb una estructura de llums que es mou  a diferents alçades i fa l'efecte que els elements flotin per sobre del teatre. També l'estructura del pal xinés és volàtil. Fer exercicis sense el suport del terra sembla impossible però es logra amb una acurada estètica. En la funció que vam veure, hi havia la substitució de Joan Català (no sabem si a causa d'una lesió) que feia equilibris calçat amb botes llampants d'esquí. 

Res no té significat però la seva acumulació esdevè catàrtica, absorbent. Aquest muntatge encarregat a Giron aconsegueix sorpreses similars a les de Garbuix (2015, dirigit per Guillem Albà), Aaart (2013, dirigit per Xavier Erra), Rodó (2005, dirigit per Leandre) o el mític Circus Klézmer (2004, dirigit per Adrian Schvarzstein).

Circ
18/09/2019

Fidelis Fortibus

Companyia: Farrés Brothers
Direcció: Declan Donnellan
Jordi Bordes

Sortosament, Danny Ronaldo no viatja amb un Titanic. Si ho fes, no dubtaria a seguir actuant fins que el vaixell es diposités al fons marí. L'artista té un món tant inconfusible com tendre. Denunciant la mort del circ clàssic, en fa un desplegament descarat iamb una aparent ingenuïtat que obliga a connectar-hi com a espectador. En realitat, la peça juga amb uns girs còmics (com els gelos amb el trapezista per l'amor de la ballarina) i de sorpresa (desarma veure com resol el desori quan parteix el seu cos amb una serra o quan fa malabars amb tres peses del forçut del circ. Les serradures tapen els cossos dels seus companys. Ell ha resultat l'únic supervivent i dubta entre homenatjar-los ensenyant les seves habilitats i fer fora el públic per defunció d'artista. el reulstat és un acomodador convertit en clown excèntric, una mena d'antiheroi, un humà patètic que provoca la rialla per la seva dificultat en gestionar les emocions. 

El gran mèrit d'aquest onemanshow de Circus Ronaldo és que es converteix en el pont perfecte entre el circ clàssic i el contemporani. Una preciosa sorpresa que beu de la música, la claca i l'estpètica clàssica però que construeix una peça que va molt més enllà de l'acudit de patacada i el mésdifícil encara.Una dem ostració que el pallasso tant pot interesaar la canalla com els adults. 

Circ
18/09/2019

Diòptries

Companyia: Farrés Brothers
Direcció: Declan Donnellan
Jordi Bordes

Toti Toronell i Pere Hosta s'han trobat feliçment fa un temps. Sobretot, arran d'Escargots i fent de companys d'aquell assaig de Tortell Poltrona al Circ Cric de fa uns anys. Ara, tornen a fer un nou espectacle que recull, en part, una idea mig desenvolupada entre Pepa Plana i Toti Toronell (Despistats). I que coincideix amb el joc de Laberint Striptease sobre teatre de Joan Brossa i ideat per Roberto G. Alonso. El repte de la troupe és convertir la pista en un circ amb dos escenaris impossibilitant que una acció el vegi la meitat del públic. Una provocació. Semblaria una oportunitat per doblar la durada de l'espectacle (per permetre que es vegi els dos sectors en diferent ordre). Però, en realitat, les accions són diferents i quasi mai es deixa alçat el teló per veure el que succeeix a l'altra meitat.

Amb música en directe (fins i tot a cappella "amb dues culleres no es veu res, res de res"), amb la màgia de les acrobàcies dalt d'una bici (que ja vam veure abans en el Circ d'hivern, dirigit peer Guillem Albà del 2016), amb salts a la banquina. I amb els artilugis tant artesanals com imprevisibles de Toti  Toronell i Pere Hosta. I sí el joc de la mirada, és un recurs divertit, desproporcionat, que funciona i que diverteix. També la sessió d'oculista coreografiada pels braços del públic.  Sempre es podrà dir que aquesta peça és incomplerta perquè s'ha vist només amb un ull. Faltaria veure l'altra cara de la lluna per comprendre tot el satèl·lit. De fet, la vista amb dos ulls dóna la capacitat de la tridimensionalitat. Deu haver un veritable codi de circulació per no descuidar cap de les dues bandes (sobretot perquè són sis els actors i músics els que van intercal·lant-se ii, encara, amb canvis de vestuari). EL mèrit de tot plegat és que aquest garbuix sigui fàcil, que l'artiis superi el tràngol de recordar el seu itinerari particular. A partir de llavors, tot sonarà com una entrada de circ mil·limetrada de pallasso i permetrà respirar amb el públic el millor moment del gag.   

Circ
18/09/2019

Rojo estándar

Companyia: Farrés Brothers
Direcció: Declan Donnellan
Jordi Bordes

Una història tant senzilla com els enamoraments de dos joves. Així de senzilla és la dramaturgia d'aquest muntatge que, en realitat, va trenant diferents números d'equilibri (verticals, corda...) d'ell amb el d'agilitat d'ella, amb una dosi de dansa i de comicitat d'intèrpret afegida. I el ganxet? El vestari d'ella s'inspira en peces vermelles tricotades que, també limiten l'espai (els focus, el pedestal central... Un recurs laboriós que evoca un art molt orgànic, natural, pròxim i alhora global.

La peça satisfà a tot tipus de públic perquè hi ha un joc continu entre els dos intèrprets que ells dirigeixen sovint a públic. I aquesta història de seducció i d'amor acaba amb l'optimisme que transmet durant tota l'obra. 

Circ
18/09/2019

Davaiii

Companyia: Farrés Brothers
Direcció: Declan Donnellan
Jordi Bordes

No s'entén gaire què persegueix aquest espectacle. Funciona prou si només vol divertir i entretenir amb el llançament de ganivets (sembla que sigui la disciplina de moda en aquest Trapezi!) i uns personatges excèntrics amb un vocabulari impossible. No sembla el més adequat presentar-lo com un espectacle que reivindica els drets dels exiliats perquè, presentar els dos nouvinguts com uns saltamarges mafiosos, que s'ho juguen tot als daus i que són tant supersticiosos com tramposos no és pas la millor manera de dignificar aquests arraconats per la societat europea. 

És divertit el joc que fan de llenguatge del que bo s'entén res però se sobreentén quasi tot. És suggerent la composició musical contínua que serveix per donar un fons al muntatge amb la sorpresa de captar amplificadament els cops a la paret. Però la peripècia que viuen els dos personatges és de molt poca traça. Dóna la sensació que no els interessava explicar gaire res (en aquest cas, millor haver obviat la reivindicació dels exiliats polítics). Tenen bons elements de joc però no hi ha un capità que adreci el vaixell a algun lloc.Així, la peça no arriba a cap plaja. És una barca que maniobra un inexpert amb els rems i que no surt del mig del llac. L'obra podria escurçar-se 20 minuts i no passaria res greu. I si s'allargues 15 minuts més tampoc haurien desfet l'embolic. Potser seria hora de demanar una visió externa que endrecés el material, jerarquitzés les intencions i donés descans als actors (i al públic, que acaba atònit sense saber cap a on va tot plegat).

Circ
18/09/2019

Quan els crancs portin talons

Companyia: Farrés Brothers
Direcció: Declan Donnellan
Jordi Bordes

Escarlata Circus estrena el seu darrer treball al Teatre Fortuny,dins del festival que ells van dirigir des del 1997 al 2020. És una peça que fan divertida nostàlgia dels seus més de 30 anys de carrera. Que es reconeixen en uns cossos ben diferents i que ja no procuren l’acrobàcia sobre una cadena fluixa, si no que prefereixen fer un mà a mà, arrossegant-se per terra. És una peça que beu dels seu univers d’art pobre, d’aparells sonors i estètics que evoquen a altres dècades i que es completa amb gravacions d’aquells anys. Els dos artistes juguen amb els caràcter dels personatges de CorroC, entre l’orgull de qui ha dedicat tota una vida a ser artista i la ingenuïtat del qui vol dedicar-li tota la que li queda.

Són d’una tendresa estranya, que sap connectar amb el públic, fer-lo participar enriolat i que aplaudeix commogut per alguns dels quadres, siguin memorialístics o d’una lletjor preciosa. En alguns dels vídeos ensenyen com assajaven en un descampat, només acompanyat per uns ulls curiosos d’uns nens. Com si fos l’única atracció interessant en aquell capvespre d’estiu.  El fuet, els ganivets, l’equilibri són elements que, com l’ànsia de ser domador o de volar, els han acompanyat durant tres dècades. El seu cos continua conjugant en present. Ara el treball gimnasta, d'entrenament ha passat a un segon terme. Hi ha la força, però sobretot són cossos que tenen memòria i que han après a estimar. Destil·len les rèpliques no els preocupa gaire que les transicions s'encalin amb els cigrons crus escampats per l'escena o els avions de paper. Els crancs són tossuts i algun dia aconseguiran mantenir l'equilibri dalt de sabates de talons. Caminant endavant o enrere però fent equilibri. Així és el circ d'esquerdes emocionals d'Escarlata Circus, que venç com les ones calmades van engolint la platja quan puja la marea. Obviant l'angúnia que el temps és finit. Vivint en l'infinit d'un art maldestre però ben propi i acollidor.