La mirada que ha fet Joan Ollé del clàssic (l’últim text que va veure estrenar Federico García Lorca) és molt neta, pura. Permet que arribi nítidament les imatges poètiques i que hi respiri una certa emoció. Però aquests protagonistes han perdut un punt de tensió, de contradicció. Són,  més aviat, personatges enganyats. El destí els ha malbaratat la vida. Per això, sona molt a Txèkhov, de L’hort dels cirerers o de L’Oncle Vània (el mateix Ollé en va fer una versió fa una dècada al Lliure de Montjuïc). La veu seca i aspra de Paco Ibáñez ajuda a traslladar el drama ingenu a la terra més pragmàtica. Això i la mirada de la ama (com ja ens té acostumats, meravellosa Mercè Arànega) que és la veu del carrer. No hi ha l’amargor de La casa de Bernarda Alba o de Yerma, tant rurals. En realitat, sí que es podria trobar agror en el personatge de la tia (Carme Elias, molt continguda, gens èpica). És l’única que es pot sentir traïda a sí mateixa, confiant amb la paraula del seu cosí i promès etern de Rosita. Perquè Rosita viu enganyada contínuament. Al final, ho prefereix, i tot. Nora Navas té un personatge molt bondadós. I aquesta tolerància juga a la contra de construir un drama. Un espectacle de gran format, amplis desplaçaments, amb escenes corals ben coloristes però amb un final de pinyol: a contrallum, tres ombres del que van ser aquelles dones en la casa de Granada que lluïa per les seves roses oloroses. Tot es mutàbile.