La Sala Gran del TNC ha sucumbit, per fi. Si l’any passat, Lluís Homar feia càlculs (ben sarcàstics) de la seva desmesurada dimensió a L’art de la comèdia, ara és Rigola el que ha demostrat que la pot convertir en una sala com La Paloma. Amb un ambient de festa distès, que trenca la correcció de sempre per plantofar als espectadors una obra de notable esteticisme i preciós vers, amb una no dramatúrgia. Però, un cop entrat en el rol d’un viatge iniciàtic, el públic gaudirà de les interpretacions (molt elevades en la parla però d’interpretació molt orgànica, explicada amb els peus ben posats a terra) i s’atrevirà a fabular sobre els diversos significats (més o menys ambigus) d’un poeta granadí de fa 90 anys!

Hi ha continus elements del surrealisme (com les formigues de Dalí o l’Elena que no pot marxar de la sala com els hi passaria als convidats burgesos a El ángel exterminador de Buñuel). Però és que també hi ha la confluència de disciplines amb un preciós quadre (el quart, el més enigmàtic de la peripècia de l’obra que esdevè catàrtic). Nao Albet cantant el vers de “La canción del pastor bobo” i Laia Duran dibuixant-la amb la dansa. Magnètic.

Sembla que Federico García Lorca es debat entre gaudir dels seus primers èxits teatrals o bé de renunciar-hi i aportar per una visceraitat, un teatre físic, gens complament. Rigola ho estilitza i transforma aquesta baralla en uns quadres commovedors sense perdre ni un bri de contundència. L’autor tria el rossinyol (el que farà marxar Romeo abans d’hora dels braços de Julieta) i renuncia a la dolça alosa. Potser és un esforç inútil perquè ja Dalí o Buñuel o altres membres de la colla, l’hauran degradat pels seus drames rurals. Els que tinguin ànims d’emocions fortes i controvertides i els que vulguin pujar a una montanya russa d’imatges i penombres (sense cap filtre que atenuï la radicalitat), no hi faltin. No es fallin a sí mateixos; descobriran la seva versió d’El público, probablement, la que els remogui l’ànima més…