La companyia d’Els Pirates eren una colla de nois desperdigats que s’havien conegut per casualitat en una aventura de l’Ajuntament de Barcelona per posar a escena Brundibár (que tot just fa un any es va tornar a aixecar amb aquells nois, ara, com a directors d’ujna segona època de l’espectacle). Brossa els va donar l’oportunitat de fer un pas decisiu cap a la professionalització. I des d’allà han anat construinjt una història apassionant que viatja de fer adaptacions desenfadades de Shakespeare (El somni d’una nit d’estiu o Nit de reis), construir dramatúrgies de contes fantasiosos (Ronda naval sota la boira) o elaborar valents cabarets amb tanta música i broma com mala bava (Balneari Maldà: Identitat, Educació i Poder). Ara, Els Pirates retornen a la deu d’on van començar a construir la seva manera de presentar-se a escena: Gran Fracaroli.  una peça que viatja de l’homenatge a Brossa a esquitxar instants de frescor i desinhibició pròpia, superant el guió d’un autor que es va obsessionar a escriure-ho tot i que no li va preocupar massa d’estrenar-ho perquè no eren temps per a aventures de producció en català (el franquisme atenallava el seu clam llibertari) i per l’angúnia a què els actors tergiversessin la seva idea de l’escena.

D’entrada, s’ha d’avançar que el primer joc de màgia és convertir el petit espai delmaldà en una caixa que sembla inacabable, com si el sostre s’hagués aixecat un metre i l’amplitud de la sala hagués abarcat l’amplada del carrer del Pi. La il·luminació té també una labor principal perquè trenca els diferents quadres ideats per Brossa i permet els imprescindibles canvis de personatges (desapareixent i, sobretot, apareixent) amb el vestuari i els posats més inesperats. El truc d’Adrià Aubert és convertir aquest transformista (Fracaroli, emulant a Frégoli) en cinc actors. Que, tot i així no paren ni un moment. És de pressuposar que el moviment que es produeix entre caixes (telons endins) deu ser quasi tant atrafegat com a l’escenari. 

Brossa juga amb un surrealisme un punt barroc: com Santos (Patetisme il·lustrat) estira les paraules per la seva sonoritat més que per la voluntat d’un discurs, un joc que sí que manté, per exemple Jordi Oriol (L’empestat). En la frescor d¡Els Pirates aquesta dramatúrgia els bloqeja una mica, ara és un notable execici per a aprenentatge com a companyia i maduresca a escena com a intèrprets. L’entrada dels striptease, que no apareix en la peça (fins ara) inèdita de Brossa és molt coherent. Perquè el vestit és un engany. Una agent de la BRIMO se sent més forta amb les proteccions posades. Sense elles, se li cau la porra de les mans. Iago Pericot (Adam i Eva) també hi combreagaria. Els Pirates han tornat a Brossa per beure de la deu de la creació que es dirigeix a un públic però sense donar-li massa interès. Ara, el que toca és veure com han crescut en el seu procés de consolidació de companyia en el proper muntatge. sigui al maldà o en espais és grans. La màgia no entén de mides ni limitacions.