Els Pirates són uns mestres en fer adaptacions. Sovint, la fórmula
(que practiquen al Maldà però també l’han traslladat a la
Biblioteca de Catalunya amb Nit de reis, 2014; i a L’Escenari Joan Brossa amb El somni d’una nit d’estiu,2017) passa
per la metateatralitat: Que l’actor convingui amb l’espectador el
seu canvi de rol, de personatge, fent-ho evident. Donant
l’oportunitat del joc al propi espectador, que somriu còmplice des
de la seva butaca. L’entrada a un espai immens com és el Condal els
ha tenallat la seva frescor. I és una llàstima. S’atreveixen a
atacar una comèdia intranscendent i còmica alhora (L’amansiment de
la fúria) per fer un cant reivindicatiu en favor de les dones. Coincideixen amb una de les obres de Parking Shakespeare d’aquesta temporada: L’amansi(pa)ment de les fúries. Donar el got d’aigua que marca la demostració que l’home ha
aconseguit dominar la dona rebel té un significat ben diferent. Però
tampoc és clar que sigui el que el legitima. Si a Akelarre (producció d’El Maldà de la companyia germana, The feliuettes)
rematen les idees masclistes servint el florí de la imaginació,
el cant i la paraula, ara reaccionen amb una ràbia, una violència
que exclou la possibilitat que el feminisme “es de tots o no
serà.” Joana Cortils i Nil Martín, de Novaveu, ja van fer una aproximació amb l’article sobre l’assaig obert de Factoria Grec.

Han volgut trencar la distància construint una mena de passarel·la que no li saben trobar una utilitat dramatúrgica i que enfonsa els espectadors de les primeres fileres inexplicablement. Lloll Bertran, convidada d’honor en aquest repartiment, sí que s’hi llueix, perquè la peça està afinada a la tessitura interpretativa. Però ha deixat fora de joc a la resta del repartiment. Evidentment, sempre hi ha escenes que queden més ben resoltes i és un plaer poder disfrutar de la varrietat d’instruments de vent acompanyant el piano i també la corda (amb Laura Aubert, demostrant la seva versatilitat). Laura Pau repeteix el rol pastoral que ja va desenvolupar al TNC, a Afanys d’amor perduts).La versió queda curta en la reivindicació i respira una tonalitat similar a la de La tendresa, d’Alfredo Sanzol: juguen amb les claus clàssiques, però no aconsegueixen traslladar-la de manera convincent a un discurs actual o a una complicitat franca amb l’espectador. I això que segueixen tenint capacitat de connectar amb l’espectador. 

Vam veure l’obra dos dies abans d’estrena, és molt probable que la tensió per a l’estrena i per a agradar a la filera del fons s’hagi atenuat i que les interpretacions entrin més en joc i menys amb l’exageració. El millor d’aquesta producció d’Els Pirates són ells mateixos: s’han de sentir segurs perquè la peça agafi volada i empatia.