Pel budisme una mort porta a un nou naixement. Pel cristianisme, una mort a una resurrecció. Per a Pere (Gay) Faura que va anunciar la seva mort com a coreògraf, la seva nova proposta, Mètode Rosa, és un recomençar en un espai molt proper a la coreografia i als seus referents pop. És cert que ara, no agafa els referents de discoteca de John Travolta (Sin baile no hay paraiso), ni de Lisa Minelli (Striptease) o de Bob Fosse (Rèquiem nocturn). Ara, apel·la a la cançó pop i romàntica dels 80 i 90. Hi ha Raffaella Carrá, però sobretot Raphael, Miguel Bosé i Alaska. Alguns dels hits de totes les farres de festa major de la transició i més enllà (Jordi Prat i Coll en feia tot una playlist sucosa a Els jocs florals de Can Prosa) ressonen, ara, traduïts en català, com a fórmula per desempallegar-lo de la caspa ibèrica del franquisme i provant de fer un pas més en la diversitat de gènere. Potser Raffaella Carrá es va fer famosa presentant un programa televisiu d’una cadena bandera de les Mamachicho (“me toca, cada vez más…”) però les seves cançons tenien un descodificador alliberador.

Pere Gay Faura és un divertit i intel·ligent xouman que sap riure’s de sí mateix i mostrar-se vulnerable per ensenyar que ja s’ha tret els prejudicis a l’escenari que no té al carrer. El seu Mètode Rosa pretén normalitzar el que avui, si més no en l’esfera del políticamentt correcte, ja està assumit. Recordar-ho mai és sobrer, però potser els exemples ideològics de Bossé i Alaska, malgrat tenir himnes de cant a l’ambigüitat, potser són perillosos per altres referents ideològics, que ratllen una intransigència i egoisme difícils d’empatitzar. Balla un Lluís Llach intens. Si el Ballet National de Marseille ballava, en una mena d’Apocalipsi, inspirant-se en els videojocs (Age of content) preferim mil cops la celebració coreogràfica del solista repetint les ones de la Pantera rosa o tot fent rodar el hula-hoop.

Gay Faura (com al llibre de Bàrbara Raubert “Discozombi” recupera el nom del pare que havia retirat perquè no el titllessin d’homosexual (quan ho és i ho reivindica) torna a ballar, s’atreveix a cantar (en realitat a fer festa cantant a un karaoke) i, sobretot, s’explica amb lucidesa i rotunditat. Cert que a l’estrena s’ha encallat amb les transicions i que ha oblidat alguna de la lletra versionada, però l’oportunisme i l’espontaneïtat han permès salvar-lo sense dificultats. Potser sí que allarga massa alguns vídeos (Miguel Bosé podria quedar comprimit amb la versió catalana de Bandido “Bandarra” que ho fa rimar amb , el meu amant és un macarra”. Gay Faura sempre es divertt i grata més a sota del que preveiem.