Pere Faura és un  artista que compta amb dos elements que el fan diferent: el seu treball coreogràfic que mescla la peça més popular amb la contemporània sense manies i una predilecció per il·lustrar el seu teball amb una notable vis comica. El ballarí barreja amb èxit quatre de les peces musicals ballades que més li han marcat com a artista. Són, aparentment, antagòniques però ell (després de treure suc amb les més sorprenents: Singing in the rain i Saturday night fever) les casa amb el punt cuminant d’El llac dels cignes i també amb Fase de Teresa de Keersmaker, coreògrafa i ànima de Rosas. 

El ballari les desgrana exposant-ho al públic amb un punt divulgatiu però sempre amb la ironia a punt. Spatreveix a coreografiar-ho amb videos que donen un aire més kitch. Però és que Faura no busca la bellesa, com la controvèrsia, pujar un punt la disco del Saturday…, fer evident l’estupidesa de Singing… o accentuar el romanticisme d’El llac dels Cignes. L’epíleg del ballarí arriba de la veu trencada de Leonard Cohen i el seu mític Dance me to the end of love, una peça versionada en els ritmes i l’aire que ajuden a fer vàlid el patrimoni coreogràfic d’un ballarí que fa dos anys a Temporada Alta (només per posar un exemple) feia un doble amb dos peces que fregava material de cabaret de carretera: Striptease (fent doblet amb una Demi Moore a la pantalla) i Bomberos con grandes mangueras, un títol que ben bé podria il·lustrar un film porno. Ara, a més d’aquesta desfassada incorrecció, balla i, puntualment, emociona.