Joan Pera és d’aquells actors que la seva personalitat (O¡o el retrat que ell sap projectar socialment) es menja els personatges. Ho fa, sí, perquè té una caixa de recursos còmics coneguts que no cansen la seva audiència. Però també perquè la fidelitat amb el seu públic (que creix amb ell) i, més puntualment, els fills i néts d’aquests els permet riure de tant temps que porten junts. És allò de les bromes dels amics de la infància que encara funcionen tres dècades després. Assistir a les noves estrenes de Joan Pera és com sumar-se a la marató de TV3. Hi ha una part de militància, però sobretot, una gratificació superior de coincidir en un món conegut, traspassat sempre com si fos la primera vegada.

Certament, Joan Pera és el retrat d’un antiheroi que treballa incansablement i amb una fe que, quasi, ni Déu el superaria. És d’una bondat extrema i d’un agraïment constant, però també és cert que el seu públic també combrega amb aquella bondat d’humor blanc, de riure’s de la paraula fora de to, com ho faria la canalla de primària, escandalitzada.

Scrooge, garrepa, sintonitza amb el Joan Pera del Frank Spencer, i també amb l’Avar de Molière. L’adaptació de Jaume Viñas troba la fórmula per combinar l’humor d’avi voluntariós que acaba acollint tota la família (menys una néta) amb l’ambició de Scrooge, del conte de Nadal de Charles Dickens.

Joan Pera té el mèrit de saber utilitzar les seves eines i recursos, sigui col·laborant amb la gent del públic, o, simplement, llegint algun passatge del conte. Els tres esperits que porten Scrooge al Nadal d’abans, del present i del futur l’ensenyen a partir d’un audiovisual simbòlic als finestrals del refugi del prestamista, en aquesta direcció de Daniel Anglès.

La fórmula funciona i és honesta perquè va directe al cor, com pretenia Dickens. Ara ho fan amb un gir final (que no desvetllarem) per aportar la sorpresa que el conte (ja arxiconegut) no pot donar. Al final, la bondat demostra que, efectivament, és comuna a tota la humanitat i que no es limita a Nadal, si no a cada cop que algú vulgui exercir-la. Aquest muntatge, en què s’aconsegueix superar l’egoisme, respon al pensament humanista de Thomas Hobbe en què diu que “l’home és bo per naturalesa, és la societat qui el corromp”. Aquest avi joan no deixa de confiar mai, tot i les seves queixes constants. Amb una càlida abraçada se li desfà l’empipada en un instant.