A casa (Kabul)

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Vicky Peña
Traducció:
Vicky Peña
Autoria:
Tony Kushner
Direcció:
Mario Gas
Escenografia:
Antonio Belart
Vestuari:
Antonio Belart
Il·luminació:
Mario Gas
So:
Jose Antonio Gutiérrez, banda sonora
Producció:
Bitò Produccions
Sinopsi:

Asseguda a la seva confortable casa de Londres, llegint una guia turística de Kabul, una dona ens convida a emprendre un viatge que ella mateixa ha començat ja fa un temps. A reflexionar sobre els corrents i les derives que ens han transportat i que encara ens porten. A tots nosaltres. A cada u de nosaltres al llarg de la Història. O fa quinze anys. O ahir al vespre.
A ser testimonis d'un naufragi personal i col·lectiu. Amb humor. Amb rigor.

Homebody /Kabul va ser escrita abans del 11-S. I va ser estrenada poc després als Estats Units, amb gran polèmica. Està formada per dues parts: un monòleg a la primera i un seguit d'escenes que tenen lloc a l'Afganistan a la segona part, excepte la darrera escena, que l'autor anomena Periple: el retorn d'un viatge al mateix punt d'on s´ha sortit. 
La persona que torna a casa pot ser que ja no sigui la mateixa. Aquí veurem allò que passa A Casa. 

El 2007, Mario Gas va estrenar el muntatge de la peça completa al Teatro Español de Madrid. Per aquell espectacle,  Vicky Peña,Creu de Sant Jordi 2014,  va rebre el Premi Max 2008 a la Millor Actriu i el Premio Mayte 2009.

Crítica: A casa (Kabul)

03/04/2014

Interpretació de relleu per a un text intrincat, embriagador

per Jordi Bordes

Tancar els ulls, deixar-se portar. Potser  és el millor consell per seguir aquesta recuperació d'A casa (Kabul). Efectivament, el millor de la peça és la interpretació de Vicky Peña que, com més enrevessat és el text (el personatge es disculpa fins i tot pel seu desordre en la dissertació, fins i tot, fent ballar l'ordre lògic sintàctic) millor el serveix. Incommensurable i tant proper que compartiries un tè sense dubtar-ne. És genial sentir com es claven els ulls a cada banda de l'escenari i com es transforma en aquest personatge per moments d'un optimisme desbordant, per altres d'una lucidesa aclaparadora. 

Desubicat del díptic Homebody/Kabul falten potser elements per situar el personatge en el context de l'obra. Qui és? Quin representa que és el seu passat? És un encant que el personatge s'enamori de les guies caducades. Aquest aire de llibre descrostonat, recorda la guia de Fernando Pessoa que també va tenir forma d'espectacle a La Seca (Pessoa o que o turista deve ver, 2011) i que demostrava que determinada mirada al patrimoni pot ser reveladora.

Efectivament, fan un retrat consensuat del passat. Com diu aquesta amant dels llibres que támbé té la necessitat de parlar a les parets com la bibliotecària de La signatura 400 de Sophie Divry (Maldà, 2013), no és fins que han passat 40 anys que es comença a comprendre les raons i, deixant de ser present, perd la seva dosi de complexitat i angúnia. La seva és una guia magnètica que ressegueix el perfil de la ciutat de Kabul, però sobretot en el que aflora l'estimació dels que tenen nostàlgia d'aquesta ciutat històrica.

Un instant de teatre que entra per la vena, amb les pauses i les caigudes d'ulls de l'actriu. Que evoca sentiments, anhels i pors més que dibuixa un mapa geopolític ben delimitat. L'abús del Primer Món sobre les societats en desenvolupament queda, en tot cas, només insinuat. Aquest fragment de Kushner no és tant una obra de militància, com d'emocions volàtils.