A chorus line

informació obra



Direcció:
Michael Bennett
Coreografia:
Michael Bennett
Autor:
Michael Bennett
Composició musical:
Marvin Hamlisch
Direcció Musical:
Arturo Díez-Boscovich
Ajudant de direcció:
Antonio Banderas
Sinopsi:

L'actor Pablo Puyol interpretarà el paper de Zach, paper que en les funcions de Màlaga assumeix Antonio Banderas. Antonio Banderas ens porta A Chorus Line a Barcelona, ​​un dels més importants musicals de tots els temps, inspirador, apassionant i amb un cos de ball espectacular, amb una coreografia electrificant i significativa. 

En un teatre buit, en un escenari nu, es realitza el càsting per a un nou musical de Broadway. Per a un grup de ballarins, és el moment de la seva vida, l'oportunitat per realitzar el que sempre havien somiat en gran: BALLAR.

El musical A Chorus Line va néixer l'any 1975 arrasant a Broadway on va estar 15 anys seguits en cartell i va aconseguir 9 premis Tony. Ara, després estrenar-se a Màlaga i triomfar; Antonio Banderas presenta A Chorus Line a Barcelona com un revival de la producció original de Broadway.

Per a molts aquest gran musical va suposar un canvi de paradigma ja que es va inspirar en les experiències reals dels membres del repartiment original. Per exemple Bayoork Lee, ara directora, va ser una de les protagonistes de l'obra original. A més, Bayoork Lee ha dirigit 35 produccions internacionals del musical A Chorus Line.

 Per la seva banda, Antonio Banderas promotor, impulsor i creador de el Teatre de l'Soho Caixbank se suma a aquest projecte musical com a codirector per fer d'aquesta proposta un èxit absolut a tot el món.

Crítica: A chorus line

23/02/2020

Una mirada gremial al melic del teatre que toca el moll de l'os

per Andreu Sotorra

Els musicals de gran volada que provenen de la seva creació de fa gairebé cinquanta anys com «A Chorus Line», que es va estrenar a Broadway el 1975, tenen l'avantatge que arrosseguen el pes de la popularitat que han adquirit al llarg del temps, però arrosseguen el llast del perill de l'envelliment del seu contingut que es representa una i una altra vegada sense cap lectura reactualitzada.

A «A Chorus Line» —com a «West Side Story» o «La botiga dels horrors», per esmentar dos dels grans musicals que s'han vist recentment en els teatres de Barcelona—, li passa això. Els conflictes, les ambicions i els desitjos personals que arrosseguen els diversos personatges, tots molt joves, d'«A Chorus Line», i que el director artístic de ficció, en Zach, obliga gairebé en formació «manu militari» que expliquin en veu alta en el càsting que ha convocat, tenen la flaire d'un altre temps —l'homosexualitat, per exemple, ja no s'està sisplau per força tancada a l'armari— i d'una altra manera d'entendre les relacions entre productors, directors i artistes.

¿Es possible imaginar el tracte d'en Zach avui, a l'era digital, quan amb un parell de tuits o un comentari malintencionat a Facebook d'un o una dels aspirants ressentits acusant-lo de tracte poc respectuós, podria acabar representant el seu desprestigi o la seva dimissió? Em sembla que no. No sé de què em sona, que no. Allò, als setanta del segle passat, anava com anava i, si avui anés així, en Zach hauria de deixar el seu to de capità manaies que, els autors del llibret d'«A Chorus Line» situen durant bona part de la representació en off, com si, més que un director artístic d'un cor de ball, en Zach fos un Déu fent i desfent des de les altures.

Però els fans del musical, que afortunadament per al sector del teatre són molts, coneixen aquestes convencions establertes i saben que l'argument de cadascun d'aquests espectacles és el que compta menys. El que compta de debò és la solidesa de la interpretació, l'impacte del cos de ball, la calidesa de les interpretacions corals o solistes i, amb els avantatges tècnics escènics actuals, també l'embolcall escenogràfic, els efectes de so i els d'il·luminació que fan viure en directe, a tocar de la pell, allò que ni la gran pantalla ni la pantalla petita podran substituir mai.

«A Chorus Line» és la producció que ha posat en marxa el nou teatre Soho CaixaBank —això que un teatre porti un nom bancari sembla ser d'un altre món on la iniciativa financera privada brilla per la seva absència— amb seu a Màlaga, promogut per l'actor malagueny Antonio Banderas i, només en el seu primer any d'arrencada, amb la direcció artística de Lluís Pasqual, després de la seva dimissió del Teatre Lliure a causa d'una remor interna provocada en part per un presumpte conflicte digital semblant al que esmentava abans.

Antonio Banderas —que ha assumit, a més de la direcció, el paper de Zach en les representacions de Màlaga i que ara, en la gira, ha estat substituït per Pablo Puyol, també malagueny com ell— ha importat «A Chorus Line» en un moment que el potencial artístic d'aquí està a l'alçada de les millors pretensions, arran del boom de les escoles de teatre musical que han proliferat en els últims trenta anys.

Gràcies a això, doncs, Antonio Banderas ha pogut reunir, després d'un intens càsting amb més d'un miler d'aspirants —esperem i sembla que es constata que més respectuós del que protagonitza en Zach!— un estol de prop de vint-i-nou intèrprets multidisciplinars —ball, veu, cant— i una quinzena de músics, orquestra que actua també en directe. Una opció que, en aquell llunyà 1984, quan Nacho Artime i Jaime Azpilicueta van portar el musical al mateix Teatre Tívoli, ho van haver de fer amb una companyia no nadiua sinó rellogada als Estats Units per falta d'intèrprets locals capaços de superar els esculls i l'exigència de la partitura d'«A Chorus Line».

I el resultat actual és un espectacle delicat, sensible i brillant a la vegada perquè «A Chorus Line» no és un musical a l'ús, que cedeixi a concessions per acontentar només l'auditori i fer més caixa. La seva durada, dues hores i quart sense entreacte, ja és un repte que qualsevol altre productor hauria esquivat amb un subtil intermedi (ni que fos per consumir més crispetes). Antonio Banderas no cedeix i exigeix als espectadors que l'esforç que fa tota la companyia sigui compartit també pels espectadors.

«A Chorus Line» crea una tensió “in crescendo” durant dues hores llargues que només esclata quan arriba el número final, el del cor de gala, barret de copa i vestit de lluentons daurants interpretant «One» —l'única peça, la més coneguda, la més enganxadissa, que la versió manté en original anglès— i que s'hi arriba després de conèixer les febleses, els defectes i les virtuts d'alguns dels altres personatges i també la sorpresa de l'antiga relació d'en Zach amb una de les aspirants al càsting.

«A Chorus Line» té una arrencada que, amb els criteris de ritme escènic que imperen avui, pateix d'una certa lentitud. Però el muntatge es prou hàbil en recursos per alternar la narrativa amb el moviment vocal i coreogràfic —feina excel·lent de direcció de la veterana nord-americana Baayork Lee— aconseguint sempre una sensació d'una companyia compacta on els 29 intèrprets semblen estèticament una única peça.

L'espectacle, en comparació amb la seva durada, té una constant interpretació de l'orquestra —bona direcció musical d'Arturo Díez-Boscovich—, però una discreta nòmina de temes vocals, només una dotzena, a banda de la peça mare, «One», esmentada abans. Una dotzena de peces, les lletres de les quals han estat versionades en espanyol per l'actriu catalana Roser Batalla i que, tant per la seva interpretació com pel registre utilitzat per la traductora, arriba amb molta claredat als espectadors i completa allò que planteja la narrativa de les escenes de text. L'èxit està garantit a l'avançada. «A Chorus Line» deixa un bon regust entre els espectadors. Només començar, les funcions ja són plenes a vessar des de la primera fila de la platea fins a la cúpula del Tívoli. La companyia al complet, que diuen que podria ser que acabés tenint un forat a Broadway pròximament, s'ho mereix i no decebrà ningú. (...)