La història parteix del relat publicat el 2015 per l'escriptor, periodista i guionista Johnny Steinberg (Johannesburg, Sud-àfrica, 1970), estudiós de la vida quotidiana en la transició de Sud-àfrica a la democràcia i doctor en teoria política, format entre les universitats de Johannesburg i d'Oxford.
La seva mirada no és gens complaent sobre la societat a la qual pertany i l'adaptació en clau de conte musical que n'ha fet la companyia Isango Ensemble, que debuta per primera vegada aquí, amb més de vint anys de trajectòria i amb seu a Ciutat del Cap, tampoc no endolceix ni maquilla els fets que configuren la trama del muntatge sinó que, ben al contrari, s'erigeix en una veu de denúncia sobre el llast de la delinqüència que ha assotat en diferents etapes el continent africà i també Sud-àfrica, el tràfic d'éssers humans, la migració, la pobresa i la xenofòbia, sense oblidar el sistema dels clans de Somàlia, la repressió de diversos països africans i el racisme que neix i creix com la mala herba per la por o el rebuig dels nadius cap als nouvinguts.
Sí que hi ha una constant referència a les desigualtats i els privilegis o els greuges entre sud-africans blancs i sud-africans negres, en el país que un dia va ser ric i que encara ara s'associa a la icona de Nelson Mandela. La companyia Isango Ensemble no es deixa engolir per l'orgull i l'autoestima del seu origen i reflecteix sobretot el polvorí humà que, des de dins mateix, destrueix a poc a poc el poble africà.
Les conseqüències del colonialisme, a la generació africana actual, li queden molt lluny i han estat substituïdes per la pobresa i la fam, per les lluites de poder i per la proliferació de reietons de règims totalitaris. Contràriament a un escaquer, el futur d'Àfrica ja no es juga en una partida de blancs contra negres, sinó en una partida de negres contra negres.
«A man of good hope» explica el periple de l'Asad, un infant somali orfe que es veu obligat a emprendre un viatge iniciàtic per tot Àfrica amb el somni americà com a fita. A Amèrica, diuen, tot és bo. A Amèrica, diuen, no hi ha armes. A Amèrica, diuen, regna la pau. A Amèrica, diuen, tot és barat. A Amèrica, diuen, tothom té un camió... Però el somni d'Amèrica és substituït ben aviat pel somni també idíl·lic de Sud-àfrica, un somni que, quan es compleix, desvela la crua realitat que renega de l'ancestral tracte solidari entre “germans negres” per passar a ser a tot estirar un tracte fred ple de “my friends”, sempre que el nouvingut et regali alguna cosa.
El protagonista, Asad, que és interpretat per diversos actors a manera que avança en les seves diferents etapes d'edat, sempre amb la característica d'un simple casquet blanc, és com diu el títol de l'espectacle “un home que no perd l'esperança”. I és així perquè, en el seu recorregut, amb l'aval del clan al qual pertany des de desenes de generacions de Somàlia, marcat per la tragèdia i la violència, perd els pares, els parents, els amics, la dona i el fill... Però no perd l'esperança en el futur.
«A man of good hope» alterna el relat explicat en anglès, amb sobretitulat en català, amb algunes peces musicals de caire més tradicional africà i amb una partitura africana de registre operístic que, al costat del moviment coreogràfic de la vintena llarga d'intèrprets, mostra també la qualitat vocal dels que intervenen com a solistes i la bona conjunció coral en les escenes col·lectives.
L'espectacle manté una escenografia i un utillatge austers. Tret de la presència de mitja dotzena de xil·lòfons a banda i banda de l'escenari, l'acció transcorre en una plataforma en pendent on apareixen i desapareixen marcs de porta que fan de frontera, feixos de llenya, un cubell d'escàs menjar, capses de cartró de les botigues de queviures dels immigrants o farcells de roba, elements que serveixen per crear encara més l'atmosfera de “conte contat” amb una força musical que, després de dues hores i mitja amb entreacte, envola els espectadors cap a una realitat sovint ignorada, que és la que s'amaga darrere de la causa i l'origen de la crisi de tants moviments de tants i tants refugiats que continuen buscant la seva arcàdia promesa. (...)
