A mí no me escribió Tennesse Williams

Dansa

informació obra


Autoria:
Roberto G. Alonso , March Rosich
Intèrprets:
Roberto G. Alonso
Vestuari:
Roberto G. Alonso, Lorenzo Caprile
Escenografia:
Víctor Peralta
Companyia:
Carretera 45 Teatro
Direcció:
Antonio Zúñiga
Estrena:
FiraTàrrega 2016
Sinopsi:

Una dona d'edat indefinida explica les seves recances. Amb un gust especial per la hipèrbole sentimental, exposa les desil·lusions que l'han convertit en la persona que és ara i s'emmiralla en la desmesura de les heroïnes de Tennesee Williams o en les dives de la cançó.

Rere les seves històries apareix una figura desnonada emocionalment i econòmicament que lluita per la supervivència amb les armes de la ficció. Una peça que fa incursions en la dansa, el teatre gestual, el text clàssic, el playback, la cançó en directe i la performance, buscant la proximitat amb el públic en un escenari no convencional.

Crítica: A mí no me escribió Tennesse Williams

10/09/2016

El glamour dels inferns

per Manuel Pérez i Muñoz

Imaginem per un moment que la Blanche DuBois de Tennessee Williams en lloc d'acabar els seus dies tancada al manicomi termina instal·lada sota un pont, que tots els seus baguls plens de vestits acaben a la intempèrie, a mercè de la pols, del vent i les rates. Si ho hem aconseguit visualitzar ja tenim el punt de partida de l'obra que ens presenta el director i dramaturg Marc Rosich i l'intèrpret Roberto G. Alonso.

Partint d'un plantejament tan decadent, el personatge protagonista mirarà d'acostar el públic a un univers que s'aferra al romanticisme i al passat com a única oportunitat per sobreviure en la més baixa de les condicions socials. L'amfitriona regala música, ball, playbacks, un desplegament afectiu per conquerir el "toc de màgia" que no és res més que esperança. Des de la desmesura, els canvis de vestuari fins a la reiteració són la manera de mudar la pell d'una serp que vol escapar de si mateixa.

Entre el deliri i el somni, la bogeria es presenta com l'única sortida possible per un muntatge que agafa estructura de cabaret a l'indret menys glamurós possible. No obstant això, abans que puguem titllar-lo de superficial, la lucidesa del personatge fa acte de presència per recordar-nos, no sense sarcasme, que estem davant de teatre polític. La moda obliga, ja se sap.

Trivial