Kukai Dantza són un exemple a seguir. Construeixen des dels seus referents de dansa tradicional basca i el constrasten amb els treballa de coreògrafs contemporanis. Ho han fet amb Cesc Gelabert (Gelajauziak), amb Marcos Morau (Oskara) o amb Brodas (Topa), per citar tres casos propers. Però també amb Sharon Fridmann (Erritu) i flirtegen, ara, amb Israel Galván. Gauekoak es tracta d’un solo de Jon Maya, realitzat durant el confinament (i que es complementa amb dues peces pensades únicament per a veure’s gravades) que serveix per fer un repàs del creixement coreogràfic de la formació i que es completa amb un duet de música en directe que li dóna aquella calidesa i autenticitat. És una peça íntima de memòria i, s’intueix, de redempció davant el panorama d’incertesa que ha portat insuflat el mateix virus del Covid.
Jordi Bordes
Aquesta trilogia és el resultat de les reflexions sobre el confinament per la Covid19 de Jon Maya, director de Kukai Dantza, i José Manuel Garrido, director d'Arts Escèniques del Museo Universidad de Navarra.
Les dues primeres peces estan treballades en format coreogràfic i audiovisual i s’emeten en línia. La primera, Bihar, etzi, atzo da (Avui i demà són ahir), està inspirada a partir de les fotografies d’Ortiz Echagüe Roncalesas i la segona, Egoerak (Situacions) dialoga amb l'arquitectura del Museu i amb l'exposició Universos.
La tercera peça, Gauekoak, és en viu. La darrera creació de Kukai adquireix una nova dimensió arran del confinament. Una reflexió íntima de Jon Maya amb una mirada sincera a tota una trajectòria.
Jon Maya va passar el seu particular confinament creant. Va ser la seva manera de debatre aquells temps estranys. Això li va donar oportunitat per connectar amb coreògrafs cómplices com Cesc Gelabert (Gelajauziak), Marcos Morau (Oskara) Sharon Fridman (Erritu) i amb els seus músics de referència. Al voltant d’un Chester deuria anar construint un personatge, un punt fantasmagòric, quasi d’un patetisme terrible contemporani. Ha construït una mena de personatge contemporani molt poc habitual en les dramatúrgies corals de la companyia, caracteritzada per integrar la dansa folklòrica en les partitures contemporànies.
L’estranyesa del personatges que es maquilla i es vesteix fent veure qui sap què però que no pot sortir de casa. Es desmorona aquesta màscara quan, per fi, troba un forat des d’on connectar amb els seus músics i amb un guitarrista i cantant (de veu lleugera , pop) i un violí aconsegueix retrobar-se i, amb les espardenyes als peus, alliberar totes les toxines amb un ball enèrgic, de cames enlaire salts elevats, braços impetuosos. En la comunió, es trenca l’estranyesa i hi arriba la desitjada humanitat, de la broma, de l’escoltar l’altre, de desentendre's de les formes i accedir a construir una peça junts, a disfrutar fent-ho, compartint-ho i projectant-ho també a la platea. Des d'aquí es sintonitza, per fi, amb la vida. I amb les ganes de viure-la.