Els temps canvien. El que en el passat eren pastors i pagesos que eren el capricis de les nimfes i els déus, avui són cambrers de ressorts per a rics. Albert Arribas ha fet una despietada lectura d’aquesta mascarada escrita per Häendel i la més celebrada en vida seva. Resulta que Polifem té una parella, Galatea, que s’encapritxa d’Acis i li va picant l’ullet, fins que aquest perd els papers (i els pantalons). Polifem, un ésser despietat amb un sol ull i que, exposat al sol, queda com una gamba pelada, flaira aquesta relació i s’empipa. Com a monstre autoritari (que en temps de Händel podrien ser els nobles, que aspiraven a mantenir la seva quota de privilegis) no s’està d’amenaçar, fins que executa sentència. Acis, tot cor i desig persegueix Galatea, deixa que recolzi el cap als seus genolls, amorosament i prova de trencar l’ordre establert (com el jardiner que aspira a quedar-se amb la mansió i la muller; o com a La Senyoreta Júlia d’Strindberg que es veu dominada pel criat; després de posseir-la es creu superior en rang social). Vam veure l'obra en el primer assaig general de dijous a la tarda, amb el disseny de llums a mig muntar però amb totes les intencions de la posada en escena ben fixades.
Damon (convertida en la cambrera més pragmàtica i sempre servicial) procura que Polifem recuperi Galatea; potser per poder insinuar-se al seu company Acis). Però l’irat monstre que traça els colors de la bandera espanyola (per la tovallola groga i el cos i banyador vermell intens) no vol entendre gaire de paciència i seducció.
La bondat del Manelic (de Terra baixa) o la ingenuïtat d’Acis, avui es veuria en els torsos fibrosos dels socorristes de la piscina. Seduirien sense pretrendre-ho. Descubririen uns luxes i un món efímer que acabaria amb el seu destí. Així de contundent és la posada en escena d’Arribas, que permet la inauguració de la temporada del teatre auditori Sant Cugat amb una estrena rigorosa, amb la companyia de música Ensemble Contratemps. El clavicèmval de Jordi Domènech (que també exerceix la direcció musical) es fusiona amb violins, flautes violone i viola de gamba i unes veus que tenen els seus moments de solos per lluir floritures. Maria Hinojosa és una estirada i capriciosa Galatea mentre que Aurora Peña és la més dinàmica a l’espai en el paper de Damon. Acis (Jorge Juan Morata), que arrenca i culmina dalt d’una grua espectacular, queda reduït el seu feinejar amb l’embadaliment per Galatea, que la sedueix. Per últim, Polifem juga una paper dantesc, perquè és caricatura del que se sent poderòs i acaba sent traït i perquè reacciona amb violència innecessària per no perdre Galatea. La veu de baix d’Elias Arranz, casa amb aquesta mirada plana, prima d’un personatge amb molt poder però molt poques llums.
Per últim, la posada en escena recorda a la producció Taxi… al TNC! en què tots els elements escenogràfics van transitant, com si fos en una sala d’assaig. Arribas ha estat el dramaturg del TNC deurant els 8 anys de Xavier Albertí. Aquesta és la primera feina després d’aquest període, amb la seva companyia de referència, Centaure Produccions, on també ha signat títols com F.R.A.U., Vespres de la beata verge, Moro com a país, Sala de miralls, Selecció, El jardí,...).
L’escena pretén captar l’instant de treball de la companyia. Per això, els intèrprets ja hi transiten en l’obertura de sala al públic. En comptes del vermell habitual dels teatres, Galatea i alguns tendals gasten un blau klein avellutat (el color que ha passat a ser bandera al TNC de Carme Portaceli). Picades d’ullet casual (o no) en aquest nou mar de seduccions, del director d’escena que també ha intervingut en l’escenografia.
