Aida

informació obra



Sinopsi:

L’Aida dels nostres pares, dels nostres avis o dels nostres besavis. Tornen els decorats hiperrealistes de Josep Mestres Cabanes, realitzats el 1945 i que mostren amb tota la seva esplendor la gran escola de l’escenografia catalana. Sempre al servei de la pompositat —però també de l’intimisme— de l’antepenúltima òpera de Verdi, els decorats de l’artista manresà segueixen la tradició de l’historicisme sense caure mai en el kitsch.

Amb Aida, un Verdi de 58 anys demostrava la seva força gegantina i la seva saviesa musical i teatral en escriure un drama intens, una òpera sobre el triangle amorós que condueix Aida, Amneris i Radamès a plasmar la passió, l’amor i l’odi fins a les últimes conseqüències. El rerefons de l’antic Egipte —l’òpera es va escriure per celebrar la inauguració del canal de Suez— és l’excusa per tractar la temàtica amb grans escenes simfonicocorals, sense oblidar les magnífiques àries que recorren l’extensa partitura.

Debut de la soprano nord-americana Angela Meade al Liceu.

Crítica: Aida

15/01/2020

El paper no ho aguanta tot, lamentablement

per Jordi Bordes

El reclam de la nova programació d'Aida al Liceu és el comiat dels decorats de Mestres Cabanes, quan fa 75 anys que es van estrenar. En la presentació deien que ja no hi ha ningú que opti per aquest format i que això, el convertia en una producció insòlita en ple segle XXI. Per clàssica esdevenia quasi insultantment moderna perquè qüestionava els costossísims espais escènics actuals. L'enfocament de l'espai obliga a prendre una lectura clàssica,per mantenir una coherència amb tota la vessant artística. És una bona arrencada que, en l'obertura, l'espai es vagi construint avista, baixant telons i comprovant la sensació de tridimensionalitat amb el recurs més simple visual, però ben efectiu. El director d'escena Thomas Guthrie preveu també un final que torna a despullar l'escena i deixar la nena que pinta, com qui dibuixa els esbossos d'aquesta òpera en un full, mentre el pare se'l mira. Per veure una Aida clàssica cal tenir els ulls tendres d'una criatura. El problema és que la versió, ancorada en aquell Egipte exòtic ideat per Verdi, queda molt lluny de la intensitat emocional que pugui empatitzar amb l'audiència d'avui. No hi haurà les discussions dels academicistes que lamenten les posades en escena oportunistes o provocadores però tampoc hi ha la possibilitat de donar relleu a una partitura (amb el tremp dirigit per Gustavo Gimeno) i una trama ja molt repetida, que passa plana a les oïdes i a l'ànima.

La música, els intèrprets, el vestuari treballen amb molta entrega i unes veus precioses i potents (obviant el desafortunat contratemps d'angela Meade en l'estrena) serveixen la trama. L'altre element que podia donar un cert joc per a aproximar l'òper als nostres dies és la coreografia: El ball de ritual del cos verge als déus per beneir l'espasa victoriosa de Radamès és insinuant, com una serp encantada i juga amb la laxitud i les contraccions impossibles del cos. Però la introducció de la capoeira (subtilment) en les escenes de lluita dels soldats tornant eufòrics és, més aviat, un quadre desenfocat, sense la intensitat ben concentrada. Potser el principal problema ve de la disposició del Cor (executa la partitura amb diligència) però acaba omplint gratuïtament l'espai i no es connecta bé amb els rols principals. Apareix com un pla més dels papers de Mestres Cabanes i això no va a favor ni dels decorats ni tampoc de la interpretació dels cantants. Probablement, en quan a interpretació, acaba destacant Ameris (Cleméntine Margaine) per la maldat i gelosia del personatge, un sentiment molt més potent que l'amor romàntic i inconscient d'Aida i Radamès.

Certament, no és gaire habitual que l'escenografia quedi penjada a les barres i es mogui amb un pes molt menor que les estructures corpòries actuals. Però també és cert que la maquinària escenotècnica, avui, és molt més potent i ara, és possible aixecar tota una gàbia immensa com la de L'enigma di Lea, sense aparentment, dificultat. L'encert de l'obertura i l'epíleg del director d'escena no es veu completat en els altres quadres. Jugar a explicar un conte permet entendre que la narració es diu des de d¡avui però amb l'exotisme que va imaginar Verdi i que va dibuixar Mestres Cabanes. Per una altra band,a el risc del paper és la seva fragilitat (per a la conservació) pero també perquè capta els lleus moviments. I les corredisses de soldats feien moure les cases del fons en el I Acte, com si hi hagués un lleu terratrèmol. Per evitar els moviments cal fixar els decorats per la base i també aprendre a moure's a prou distància perquè no afecti l'aire que es remou amb la corredissa que exigeix el guió. El paper no ho aguanta tot. El temps és inclement amb els decorats però també amb el llibret que s'exposa com un quadre exòtic d'un viatge amb camarot als temples de Karnak i Edfu. Quan els decorats podrien haver estat una invitació a viatjar-hi amb faluques, bnyant la mà al Nil, mengtre la vela dur horitzó enllà.