Al sostre

informació obra



Direcció:
Israel Solà
Intèrprets:
Pau Ferran, Oriol Grau
Escenografia:
Albert Pascual
Vestuari:
Albert Pascual
Músics:
Xavier Mestres
Il·luminació:
Ramon Beneito
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

En Lapo i en Loti són dos artesans que treballen per a Miquel Àngel pintant el sostre de la Capella Sixtina. Són grans experts en el seu camp. Miquel Àngel, no. Ell, en realitat, és escultor. El geni els acomiada perquè vol acabar el sostre tot sol, utilitzant mètodes desconeguts, i endur-se’n tots els elogis. Però en Lapo i en Loti, no es quedaran de braços plegats; tornen a la Sixtina, per veure què ha fet el seu mestre i és en aquest moment quan tots els dubtes apareixen: qui són els veritables autors de les obres d’art? Què vol dir ser un geni? Què és la fama? A què cal renunciar per aconseguir-la? Dedicar la vida a l’art i no rebre mai cap reconeixement val la pena? Miquel Àngel és l’autor de la Capella Sixtina però no la va fer sol.

La vida de l’artista no és fàcil. Enveges, egos, Papes i cardenals, mecenes, espectadors i artesans; tothom té alguna cosa a dir!

Crítica: Al sostre

13/01/2019

Quan la guineu no les pot haver, diu que són verdes

per Andreu Sotorra

En temps de Miquel Àngel, parlar de propietat intel·lectual, de drets d'autor i de l'exercici del plagi era molt lluny de les inquietuds dels artistes de l'època. ¿Què hi ha darrere de la gran obra de Michelangelo di Lodovico Buonarroti Simoni (Caprese, 6 març 1475 - Roma, 18 febrer 1564), l'autor oficial de la Capella Sixtina que ha passat a la història de l'art com a Michelangelo o Miquel Àngel i que, sense màsters pagats o regalats, va exercir d'escultor, pintor, poeta, escriptor i arquitecte renaixentista?

L'obra «Al sostre» va representar el debut com a dramaturg de Nigel Planer (Londres, 1953), una altra mena de Miquel Àngel, però contemporani, autor de teatre, cantant, músic, actor i escriptor, conegut popularment pel personatge de Neil Pye, el xicot amb grenyes, veu fosca i figura hippy decadent de la irreverent i a la vegada alliçonadora sèrie televisiva de la BBC dels anys vuitanta del segle passat, «The Young Ones (Els joves)», emesa també en català a TV3, traduïda en part per Francis Humble, precisament el mateix traductor de l'obra teatral en qüestió, que compta amb música original de Xavier Mestres.

En Lapo i en Loti, obrers artesans tan o més bons artistes que el pare de la criatura, parlen durant una hora justa dels límits de l'autoria de l'art de les grans obres. ¿Qui té la propietat intel·lectual de la Capella Sixtina o de les pintures del sostre, només Miquel Àngel o els artistes que van treballar anònimament al seu costat? En Lapo i en Loti són dos d'aquests artistes que han patit l'enveja de Miquel Àngel —ells dos l'anomenen despectivament Maria Àngels— i que han estat foragitats de l'obra perquè Miquel Àngel, que és més escultor que pintor, se'n vol emportar la glòria tot sol emprant un mètode pictòric propi i desconegut.

Penjats en una bastida de pintors artesans, escenografia austera com si s'hagués escapat d'alguns fotograma del film de docuficció «En construcció», Lapo i Loti —com dos clowns, però sense cara enfarinada i amb guardapols de guixaire— reneguen del que ha fet el “mestre” i es vanaglorien del que ells dos han deixat imprès en el seu anonimat com si fossin grafiters moderns.

La conversa té moments que ratllen l'humor, però més aviat l'humor anglès, tan subtil que sovint passa desapercebut, tot i que aquí la versió catalana ha fet un esforç considerable d'adaptació lingüística que combina el llenguatge culte amb expressions d'alt voltatge popular.

La interpretació dels personatges de Lapo i Loti (els actors Oriol Grau i Pau Ferran) millora el contingut del discurs original que balanceja més pel perfil anecdòtic que no pas el que alguns potser esperarien de caire més artísticament profund, tenint com té la referència del geni Miquel Àngel. Amunt i avall de la bastida, trago d'aigua fresca del càntir i baralla inclosa, els dos menestrals tan aviat trenquen un ou com fan pols de carbó, mètodes simples i ancestrals per deixar empremta al llarg dels segles.

L'obra incideix més en l'ego amagat dels artesans, l'enveja, l'amor i l'odi, el rebuig a Miquel Àngel, per allò de mossegar la mà de qui els dóna menjar, i la frustració de no haver pogut treballar pels que consideren autèntics genis: Rafael o Leonardo da Vinci. I fins i tot amb rampells d'intents de destrucció de l'obra feta abans que es mantingui com a apòcrifa o d'autoria falsa. És la cançó de l'enfadós de molts artistes basada en aquella faula que recorda que quan la guineu no les pot haver, sempre diu que són verdes. (...)