Allons françois de la Patrie

Teatre | Musical

informació obra



Autoria:
Emilià Carilla
Direcció:
Emilià Carilla
Interpretació musical:
Graham Lister
Intèrprets:
Xavier Martínez, Marta Ossó, Emilià Carilla
Ajudantia de direcció:
Jordi Vaqué
Il·luminació:
Alberto Rodríguez
Vestuari:
Jaime Llamazares
Composició musical:
Jonathan Dove
Text:
Alasdair Middleto
Sinopsi:

Sota el paravent d’un deliciós concert de la chanson française, un pianista, un cantant, un director d’escena i el seu assistent reflexionen i ironitzen sobre els detalls que conformen la construcció d’un espectacle, fins i tot del seu propi. Quin espectacle pot ser més fascinant que assistir a la representació (o la revolta) de les seves ànimes en procés de creació?

Repertori musical: La complainte de la butteUn petit poisson, un petit oiseau; La mer,; Dis, quand reviendras-tu?; MexicoLa valse des SiLa grande zoa, Jolie môme, La chansonnette, entre d’altres.

Crítica: Allons françois de la Patrie

25/05/2018

Ooooh! Ne me quittez pas...!

per Teresa Bruna

Això no és ben bé una Recomanació. O si, però només queden dos dies! Malauradament als Festivals tot és un passa volant. Allons François de la Patrie forma part del Festival-homenatge a la cultura francesa Air du Printemps, que ha engegat l’Akadèmia, un teatre molt bonic, molt agradable i íntim, però petitó. Però proveu-ho, eh! Si queden entrades sortireu com jo, sense entendre com pot ser possible que no puguem tornar a veure (almenys jo no en tinc notícia), una proposta com aquesta. Visc fora de Barcelona i vaig passar tot el viatge de tornada en tren buscant al youtube peces de Charle Trenet, Edith Piaf… No em podia desenganxar de l’espectacle!

Emilià Carilla fa anys que es mou pels escenaris, i més recentment pel teatre Akadèmia. Hem tingut ocasió de veure’l dirigir peces com La importància de ser Frank, La Marquesa de Sade, A la vora de l’aigua… O ara mateix, també dins del Festival, El desig de capbussar-se, una adaptació de Butes, de Pascal Guinard, que va a buscar la Grècia antiga i on s’alterna la filosofia amb la poesia. Bé, doncs m’ha sorprès la seva vis còmica. No és el primer cop que organitza un Cabaret com aquest però si el primer que veig jo i és com obrir un finestral a la Vall d’Aran, després de sentir les Notícies. Tots els maldecaps, preocupacions, problemes de casa, de la feina, política, salut, diners… s’esvaeixen de cop. 

Dos personatges molt pintorescos (Jordi Vaquer i el mateix Carillà, que fa -i és- el director d’escena)  es disposen a assajar un Cabaret format per peces de la Chanson Française. Compten amb un assessor lingüísic, (Marc García Coté), que és allà per corregir-los l’accent. Va i ve una noia timideta, encarregada de vestuari i d’efectes -molt!- especials (Marta Ossó), que al final es deixa anar. I dos de debò: Xavier Martínez, cantant autèntic -però una mica pintoresc, també, eh!´- i Graham Lister, un gran pianista, que no deixa el piano en tot l’espectacle i fins i tot ens canta dues peces.

Anem veient com intenten posar ordre i crear l’espectacle, una autèntica bogeria que es desenvolupa a ritme trepidant. Sense canviar la roba, fan canvis de vestuari a escena per reforçar més segons quins moments. I tot i ser un no parar de riure, es mouen, canten i modelen cada escena amb una estructura precisa, com seguint una partitura que no permet fallar. I no ho és tot. Van fent referències a l’actualitat que no repetiré, però d’aquelles que ens agrada sentir. 

En mig d’aquest surrealisme disfrutem la veu potent i professional de Xavier Martínez, que hi ha un moment que ens canta el Mexico de Luís Mariano, en francès però calcant el seu accent espanyol, i Graham Lister, que ens emociona amb La mer. La forma esbojarrada de cantar i de fer dels tres cabareters diverteix però alhora evidencia molt treball al darrere. Inoblidable la peça Le soleil à rendez-vous avec la lune, de Trenet. Carilla ens va dir a la presentació: "anem a la recerca del glamur a través de les plomes. El resultat és d'un grotesc… necessari!"

Ho deixo aquí perquè em fa por d’avorrir-vos amb tanta floreta. Potser ho acompanya el fet que sóc força francòfona -d’esperit- i ja tinc una edat que em permet situar les cançons d’Edith Piaf, Charles Trenet, Luis Mariano i altres entre els meus dolços records d’infantesa. Però us asseguro que si hagués passat aquella cosa que sempre evites, que de vegades et conviden a l’escenari… doncs potser aquest cop no ho hagués pogut evitar! La meva és Ne me quittez pas, que, per cert, no la canten...

I si recollim firmes perquè ho tornin a fer?