Alone

Sebas podria haver-se “limitat” en l’exhibició del seu talent amb els malabars, equilibris, domini de pilota pel cos i rebot en superfícies, i més, però s’ha embrancat en la construcció d’un univers, una dramatúrgia i una posada en escena compactes, anant més enllà de la línia on sovint es queda el circ. La història no és massa enrevessada, però aporta els ingredients per captar l’atenció d’un espectador encuriosit que desxifra les accions mudes del protagonista entre esglais, sorpreses i somriures. És bonic sentir a sala algun crit temorós o de joia entre el públic. Tot i que cada cop hi ha més propostes de circ en espais tancats, freqüenta el format carrer, on es genera un altre clima i vibracions. Un home naufraga en una illa deserta on mata el temps com pot. A poc a poc, gairebé sense adonar-se’n, va adaptant-se al medi. Configura una nova llar amb tot allò que, com ell, ha arreplegat el mar: mobles, cistells, rellotges, quadres... fins i tot un cap dissecat de porc senglar que es convertirà en la seva única companyia. Els objectes canviaran forçosament la seva utilitat en un món completament diferent on el que preval és sobreviure i combatre la solitud. L’explotació de recursos narratius, visuals i tècnics a partir de l’atrezzo actua d’incentiu d’un espectacle que no deixa de destapar-se de la mà de l’humor, la música i la poètica. 

Aquest artista, especialista en el rebot de pilotes, té una notable capacitat de construir una història que embolcalla la seva disciplina. A Acorde (Tàrrega 2010) també jugava amb un monocicle. Ara, s'imagina que és un nàufrag que aconsegueix sobreviure en anar a parar a una illa deserta amb part de l'equipatge del vaixell que s'ha enfonsat enmig del temporal. El material que troba en les caixes serveixen poc per a trobar la manera de no embogir. Però la festa està assegurada. La pintura passa a ser el seu company (i un cap de porc senglar) amb el que veu vaixells que l¡'haurien de rescatar però també retrats amb els que mantenir una conversa o una fruiteria d'Archimboldi que, girant-la, es convertex en una altra bèstia d'aquella selva de mobles. I Sebas ha de combatre amb ell mateix quan s'embolica amb els marcs o quan procura baixar del seu sofà que és una mena de balancí sobre de l'armari. En la seva especialitat també arrisca perquè aplica el rebot de pilotes en diferents plans el que implica una dificultat afegida (que li caldrà provar més). El fet que arribi, pràcticament, al final del muntatge pot fer que el cansament no el permeti concentrar-se prou. De totes maneres, Sebas sap distreure amb u cert aire clownesc que recorda pr moments Charles Chaplin (menjant-se una sabata pero també amb una mirada perduda, de romàntic de pega i adult que vol ser un nen fent-se pessigolles). Un espectacle de carrer  per a un públic ampli de gent.