Amor Mor. Greta and Friday

informació obra



Autor:
Queralt Riera
Direcció:
Queralt Riera
Intèrprets:
Annabel Castan, Òscar Muñoz
Sinopsi:

L’apocalipsi, la fi del món (as we know it!), el futur, la por de perdre el control de l’esdevenir (n’hem per ventura tingut mai cap mena de domini?)
Dos personatges, una parella que s’estima i que marxa del món conegut per iniciar un viatge que els durà a ser salvatges, per dins i per fora.
El món només és el mirall que ens torna la imatge del nostre interior. Què hi veiem? Ell i ella un dia sortiran del seu pis de Barcelona sense tancar-ne la porta per no tornar-hi més. Afrontaran la mort, sense saber que cal afrontar primer la vida.
Cap a on ens durà tot aquest moviment ecologista del primer quart del S. XXI? Quaranta anys a comptar a partir d’ara és l’especulació futuriana d’aquesta peça.

Crítica: Amor Mor. Greta and Friday

04/03/2020

Viatjar a la buidor més immensa

per Jordi Bordes

Un altre cop, la buidor al centre de l'escenari. El text de Queralt Riera que interpreten Òscar Muñoz i Annabel Castan és aspre. La forma, austera, els vesteix amb uns personatges que han viatjat de l'amor absolut a la mort del seu amor. I han comprès que res és etern. Ni la Natura, ni la humanitat, ni l'amor. I que ells són només un gra de sorra que es filtra embut avall, d'aquest rellotge inapel·lable que és el temps. El text es tensa sense accedir a l'art parateatral brossià, on sí que s'hi intuïa més en l'anterior peça del díptic: Amor pur, d'Albert Mestres. En aquest díptic de Greta&friday, el director artístic de la sala, Marc Chornet, demana a dramaturgs que facin extensions del teatre brossià. Però, sens dubte, se'l reconeixia molt millor en el treball de Laberint striptease de Roberto G Alonso, de l'any passat (és cert que el coreògraf va treballar amb peces del mateix Brossa,és clar!). De fet, aquest amor desesperat contrasta amb el costumisme de Diumenge que Bonnín va rescatar fa relativament poc del repertori brossià.

La mort forma part de la vida, en ser el seu final. Però ens hi rebel·lem i mirem de tapar-la, d'obviar-la. Aquests personatges decideixen viure el seu final de vida en plena Natura, sent conseqüents amb el que han entès que ha de ser la manera de conviure amb la Natura. En realitat, que assumeixin sortir de la ciutat quan se saben amb un termini vital, no fa més que confirmar que no hi creuen amb la supervivència de l'espècie. Perquè si fos així, ho haguessin fet abans: ara només volen ser coherent el que els queda de vida, sabent que és més limitada del que poden imaginar. Però la Vida (i la Mort) els hi farà una mala passada i els canviarà les cartes, si més no, aparentment. Viuen salvatjament com a La distància entre el llamp i el tro, abans que la humanitat sigui pols i es vegin rastres de personatges com els d'Els dies feliços. En realitat, com es deia a My low cost revolution és molt difícil se coherent fins a l'extrem amb la correcció política.

Queralt Riera sobta perquè el seu imaginari frueix d'unes imatges i d'una literatura devastadora. Ja ho va fer amb L'amor no és per a mi (va dir Medea). I hi farà amb els propers textos que prepara per aquesta temporada. Com ja fa més d'una dècada, Pere Riera va deixar esbatants els espectadors i crítica amb el seu primer text al T6, Lluny de Nuuk. Tot i la seva insultant joventut va retratar un ambient familiar viciat fins a la medul·la. En part, com aquell Herència abandonada de Lara Díaz Quintanilla, que fa ben poc es va tornar a veure a la Beckett. La dramatúrgia contemporània més jove (i femenina) pica la porta amb insistència i actua amb una seducció estranya: austera, dura, valenta.