Contada en primera persona com si fos un conte (o una historia), Angelika és un notable joc dramatúrgic, que posa en solfa tot el sistema polític-social-legal en el que vivim i ens invita a reflexionar sobre el món en que vivim i sobre la forma de comportar-nos dins d´ell. La corrupció es l´eix sobre el que volta tota la trama, una corrupció centrada en un entorn perfectament identificable amb la nostra realitat, la que vivim i hem viscut de forma quotidiana a Catalunya a Espanya, però perfectament extrapolable a altres llocs i altres temps. Es així com van apareixen pinzellades reconeixibles i reconegudes des de l´antic Egipte fins els nostres dies. L’essència dels sistemes de poder ha canviat molt poc al llarg dels segles.
Tractada amb ironia, l´autor va construint una comèdia dramàtica, entre la ficció i una realitat plenament identificable, invitant-nos a reflexionar. ¿Es possible un món sense corrupció o la corrupció forma part consubstancial de l´esser humà?. Com a individus quina capacitat real tenim d’enfrontar-nos al sistema o dins de les nostres contradiccions ètiques formem som part consubstancial.
La trama
Una noia adolescent, anti-“sistema” radical que lluita contra el canvi climàtic, decideix cremar el famós quadre Guernica de Picasso. El fet realitzat just el dia de l´apertura de l´Exposició Universal a Barcelona en un futur 2024, crea un dalt avall polític, social i judicial de conseqüències impensables. Ella té una germana bessona, perfectament integrada al “sistema”, professional dels medis audiovisuals, que es qui conta la historia i introdueix les situacions i les escenes. Elles dues son nebodes del polític més representatiu del moment, que a més era a punt de guanyar les properes eleccions. El fill del polític, advocat, acaba sent el defensor de l´acusada, que es la seva cosina. Fet que el fa enfrontar-se al seu pare que exerceix a l´hora de fiscal.
Una relació endogàmica, una aclucada d´ull del dramaturg a la Guerra Civil (totes ho son i incivils) espanyola o una presa d´atenció al fet que tots formem part d´un mateix entramat.
Sense que ho puguin evitar advocat defensor i fiscal, la concatenació legal dels fets entra en un vertiginós tobogan. La crema del quadre es qualificada de terrorisme i la noia com un perill pel sistema establert. Es sentenciada a mort, sense cap apel·lació, i amb execució immediata de la pena màxima, recuperant una llei franquista oblidada però no invalidada. Un perfecte thriller versió judicial i una invitació a la reflexió.
La posta en escena
Al perfecte teixit argumental, li respon una enginyosa posta en escena que va davant i enrere, que barreja ficció i realitat, i que trenca des de l´inici la quarta paret fent partícip al públic de tot el que esta passant a l´escenari. Unes projeccions sobre la pantalla del fons ens il·lustren de noms prou reconeguts per les seves implicacions corruptes en diverses trames i fets de la història recent i de temps passats. A un escenari buit, sols una cadira, els actors-actrius, la paraula i el joc corporal dels actors-actrius son l´eix sobre el que gira tota l´acció. No s´entra en valoracions. Tots els personatges mostren les seves contradiccions.
El dramaturg i director
Josep Galindo (Barcelona, 1973), es l´actual director d´Eolia (Escola Superior d´Art Dramàtic). Llicenciat en Filologia Anglesa per l´UB i professor d´actuació a l´Universitat Blanquerna des del 2006. Es diirector, dramaturg, traductor, pedagog i productor. El 2008 va fundar la Companyia Projecte Galilei. Entre els seus darrers muntatges com director destaquen Monopoli, de Mar Monegal (Teatre Eolia, 2022) i La maternitat d´Elna, d´Assumta Montellà, dramatúrgia de Pablo Ley (estrena 2008, re-estrena 2022-23. Teatres Eòlia i Poliorama).
Els intèrprets
Un magnífic treball conjunt on totes i tots estan magnífics. Mariona Esplugues (guanyadora del Premi Revelació Teatre Barcelona 2023, pel seu magnífic monòleg autobiogràfic, Boja), es Angèlika. Carla Pueyo (Una habitació buida-Maldà, La plaça del Diamant-Teatre Eòlia), es la seva germana bessona. Pedro García Balada (Parking Shakespeare, Com si fos ahir-TV3, La Cubana-Cómeme el coco, negro), es el polític i el fiscal. Rosa Galindo (sòcia fundadora d´Eòlia i directora artística i protagonista a La maternitat d´Eolia i actriu a molts muntatges de Dagoll Dagom), es la Jutgessa. Marc Arias (Una habitació buida-Maldà, Divina de la Mort, un els co-protagonistes a la sèrie Merlí), és l´intrigant secretari. Pol Forment (Hamlet/Segismundo-Teatre Eòlia, Qüestió d´honor-Jove Teatre Regina, La bellesa del diable amb la Companyia Antzorki Teatteri-Dau al sec i gira), és l´advocat defensor.
Col.loquis post-funció
Amb la companyia i amb Judit Martínez Gili, crítica de www.recomana.cat, el dijous 21 de desembre. El dijous 28, hi haurà un altre col.loqui amb la companyia i un invitat per confirmar.
Més informació, www.eolia.cat
Algunes reflexions del comentarista tot pensant amb l´obra
L’entramat de poder polític-econòmic i judicial.
¿Qui pot acceptar el que cínicament ens diuen que el Poder Judicial es independent del poder polític, quan els mateixos partits polítics dominants son qui elegeixen als jutges?. Qui pot acceptar el sentit democràtic d´uns jutges que son “injutjables” malgrat que les seves decisions puguin ser altament dubtoses. ¿Qui pot creure que la llei es igual per a tothom, quan els poderosos tenen molts més medis per eludir-le o dosificar-la que el ciutadà de peu ?. Quantes coses son legals però clarament amorals i quants comportaments moralment justos son legalment penats i castigats. On estan els límits de la llibertat d’expressió i de protesta i inclús del dit sentit de l´humor
Els medis de (des)informació.
Assistim passivament a un allau de noticies manipulades pels diferents medis d´informació de forma cada vegada més descaradament evident. Hem viscut una pandèmia mundial que ha costat centenars de milers de morts arreu i no demanem cap tipus d´explicació. El mateix podem dir de la recent crisi bancaria, que va portar l´estat (amb els diners dels ciutadans), a rescatar els bancs sense cap contrapartida, davant de la passivitat i la impotència (?) de tots nosaltres, els ciutadans.
Recordem una mica d´Història “democràtica”
Conegut és que a la “millor democràcia occidental” (?), la d´Estats Units, s´ha pogut matar impunement a un president (John F. Kennedy, 1963), quan va intentar canviar les regles del joc i desequilibrar les forces dominants del sistema. Aquesta operació es va repetir, també impunement, amb els assassinats de Martin Luther King (líder afroamericà i activista en pro dels drets civils, 4 d´abril del 1968), i de Robert Kennedy (6 de juny del 1968), quan estava a punt d´aconseguir la presidència. També s´ha pogut fer un frau en les eleccions, quan va fallar sospitosament, durant un mes, el sistema informàtic en el decisiu estat de Florida, l´any 2000, a la igualada votació per a la presidencia entre George W. Bush (republicà) i Al Gore (demòcrata). Curiosament el governador de Florida era el germà petit de l´aspirant a president i ambdós fills del president George H.W. Bush, president dels Estats Units (41 president de 1989-93). Evidentment i per sols va ser president George H. Bush (43 president dels Estats Units).
text : ferranbaile@gmail.com
