“Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera.” Tan cèlebre i tan potent és la sentència amb la qual Lev Tolstoi posa en marxa el tren que condueix Anna Karenina cap a Moscou, que és ben possible que fins i tot si no heu llegit mai la monumental i excepcional novel·la que ella protagonitza , ni heu vist cap de les múltiples adaptacions televisives i cinematogràfiques que se n’han fet del text, la frase us resulti ben coneguda.. I per això mateix, és també ben possible que, un cop seieu a la vostra butaca de la Sala Gran del TNC per tal de gaudir d’un del muntatges més ambiciosos de la present temporada, , espereu que aquestes paraules siguin les primeres que ressonen al bell mig de l’espai escènic dissenyat per Paco Azorín, i presidit per unes vies de tren disposades en cercle que ens recorden la circumval·lació per la qual circula també la novel·la. El seu punt de partida literari es troba en el compartiment d’un vagó de tren en el qual l’Anna sentirà a parlar per primer cop del seu futur amant, perquè la dona desconeguda que comparteix viatge amb ella resultarà ser la mare del comte Vronsky. Es podria dir , doncs, que, a la novel·la, l’Anna comença a enamorar-se de Vronsyi fins i tot abans d’haver-lo vist per primer cop, precisament a l’estació en la qual ell es troba esperant l’arribada de la mare. I el punt i final cap el quan enfila el destí de la Karenina, l’estació definitiva cap a la qual es dirigeix la seva existència marcada per l’estigma que suposa ser una dona adultera i assumir obertament la seva passió i les repercussions que aquesta implica per a una dona amb el seu status social, està també marcat per aquestes vies per les quals es mouen tota l’estona els personatges que protagonitzen l’adaptació escènica de la historia. I per cert que la directora i el seu habitual assessor pel que fa al moviment i la coreografia dels espectacles que ella dirigeix (Ferran Carvajal), no els hi posen les coses fàcils als actors i les actrius que interpreten aquests personatges, obligats tota l’estona a circular, ballar i donar salts també ells per aquestes vies , sovint a la velocitat que exigeix anar darrera d’una invisible màquina de vapor. Un exercici que realitzen amb perícia, malgrat que aquests moviments amb tarannà coreogràfic resultin sovint un xic sobrers.
Però tornem a la famosa primera frase que, aquest cop, resultarà no ser-ho en absolut: abans de poder-la escoltar, ens arriba una reflexió al voltant de l’amor tirant a una mica innecessària . I que , quan finalment sigui dita , no arribarà a les nostres orelles pronunciada ni en català ( la llengua amb la qual es representa el muntatge) ni en rus (la llengua amb la qual va ser escrita per primera vegada) , sinó en anglès. I és que a la dramatúrgia de l’obra confeccionada a quatre mans per la mateixa Portaceli i per Anna Maria Ricart Codina tot partint de la traducció al català de la novel·la signada ni més ni menys que per Andreu Nin ( un nom carregat a casa nostra de dramàtiques connotacions polítiques ) s’ha introduït un nou personatge que ve a exercir funcions de narradora, mestra de cerimònies i veu de la consciència , tot alhora. I que està interpretat per Andie Dushime, una excel·lent actriu vinculada al KVS de Brussel·les que, això sí, no parla català però s’expressa d’allò més bé en anglès, i que de ben segur farà un bon paper quan l’espectacle realitzi la seva gira internacional. Però , qualitats interpretatives a banda, la seva presència origina ja d’entrada un inquietant doble dubte dramatúrgic. En primer lloc, perquè aquesta irrupció de l’anglès a les estepes russes que separen Moscou de Sant Petersburg (un trajecte en tren que realitzen sovint Karenina i els seus companys de viatge) no té cap mena de sentit justificat des del punt de vista dramatúrgic. I fins i tot si aquesta llicència pot arribar a semblar més o menys intranscendent , no ho és tant – no ho és gens ni mica- el rol que el personatge exerceix a l’hora de verbalitzar aquella mena d’emocions sovint torrencials que la posada en escena es mostra incapaç de visualitzar. Aquest és un problema que marca tota l’estona la dinàmica emocional de l’espectacle , i remarca precisament la seva dificultat a l’hora de transmetre la intensitat emocional i sensual i passional i dolorosa que reclamen l’Anna i els seus. L’Andie s’esforça per explicar-nos constantment allò que no caldria ser explicat si la posada en escena ho sabés situar al centre de l’escenari . I el personatges trenquen tota l’estona la quarta paret per tal d’explicar-nos alhora en primera persona i de cara a l’amfiteatre les seves coses en pla monologat , fent servir un recurs que podria recordar una mica aquell altre amb el qual s’expressen els personatges de Rigola ,quan compartim amb ells una d’aquelles caixes escèniques en l’interior de les quals els intèrprets fan servir el seu propi nom a l’hora d’interpretar el personatge al qual els hi ha tocat donar vida. El cert és que en aquest cas, tant les intervencions de la narradora que no ho és ben bé com els apartats constants dels personatges, semblen substituts que, encara que ho intenten, no poden reemplaçar la mancança que intenten cobrir. Resulta ben difícil en aquest sentit aixecar escènicament una historia en la qual la passió hi juga un paper fonamental, sense aconseguir mai que la passió faci acte de presència ; dipositant en els altres el pes feixuc que suposa posar-li paraules a un terratrèmol passional i amorós que , malgrat les seves conseqüències , no es materialitza a nivell teatral. I serveixi com a exemple paradigmàtic l’escena del primer ball entre Karenina i Vronsky, una escena en la qual les espurnes haurien de saltar fins el pati de butaques i que aquí transita com si es tractés d’un ensopit ball de saló. Entre l’Anna i el suposadament seductor comte hauria de circular la química i la física que en aquest cas, sembla haver-se dirigit cap a una altra estació de tren situada fora d’aquest espectacle. I val a dir en aquest sentit que ni el poc engrescador Vronsky de Borja Espinosa ni el poc contundent Alexei Karenin de Jordi Collet, estan a l’altura dels seus il·lustres antecedents literaris. De fet, a Borja li toca assumir una escena final del primer acte amb intent de suïcidi inclòs que , com a mínim la nit d’estrena, va situar-se al llindar d’allò involuntàriament grotesc. Per moments es diria que , donat que tant Vronsky com el senyor Karenin poden ser vistos com els dos personatges masculins més infames d’aquesta història , no es mereixen un millor tractament. Però negant-lo , s’impedeix també atorgar-li tota la seva dimensió al drama de l’Anna. Quelcom especialment nefast en el cas de Vronsky: el públic, com sí li passa al mateix lector de la novel·la, hauria de poder veure l’encant seductor del personatge, per tal d’entendre la forma com l’Anna queda enxampada en aquesta relació. I hauria d’entendre també la zona de seguretat i confort convencional aportada pel marit, per entendre perquè` l’Anna el va acceptar com a tal.
Per sort, la parella formada per una estupenda Miriam Moukhles (Kitti) i un molt eixerit Bernat Quintana (Levin) , fa pujar la intensitat de la representació quan ocupa aquestes vies tan físiques com metafòriques que acaben resultant un recurs escènic una mica repetitiu i de rendibilitat limitada. Tor plegat, mentre Bea Segura salva amb coratge les aparicions de la Dolly,i mentre el seu sempre infidel marit, el Stiva, aprofita el fet de trobar-se sota la pell d’Eduard Farelo per fer-se el simpàtic, flirtejar amb les dones del pati de butaques i aportar-li a la vetllada una nota d’humor , més vinculada al carisma de l’actor que al caràcter del seu personatge. I per sort també , Ariadna Gil és una bona actriu que sap com acabar fent-se seva l’Anna, malgrat que la dramatúrgia i la posada en escena no li posin sempre les coses fàcils. Al llarg del primer acte, quan l’esclat de passió roman invisible a l’escenari, té que lluitar contra aquesta invisibilitat ella sola, perquè , com us deia, el seu apàtic Vronsky de vegades sembla més aviat desapassionadament absent, i el seu antipàtic marit, no passa de semblar això: una antipàtica presència sense prou fusta com per transmetre quelcom més que antipatia. Però quan el drama enfila cap a la tragèdia, quan l’ombra del desamor ho comença a embrutar tot, quan l’absència forçada del fill i de la filla es converteix en una nostàlgia massa dolorosa, quan es lluita entre el desig de seguir anant a l’òpera lluint el millor vestit com si no passés res i l’angoixa que provoca intuir el rebuig hipòcrita que rebràs per part de la resta de teatre, l’Ariadna agafa per fi l’embranzida requerida per l’Anna. Malgrat tot, ni el seu notable esforç ni el dels companys de repartiment que millor ens transmeten la força narrativa i la complexitat psicològica dels personatges imaginats per Tolstoi, resulten suficients per tal d’aconseguir que aquesta adaptació assoleixi l’altura a la qual aspirava arribar, i se’n pugui sortir d’unes vies dramatúrgiques un xic massa estretes .
