Anònim venecià

informació obra



Direcció:
Lluís Baulida
Intèrprets:
Sílvia Escuder, Santi Ricart
Músics:
Alumnes del conservatori de música Isaac Albèniz
Il·luminació:
Jordi Llongueras
Producció:
Teatre en Primer Pla, Temporada Alta 2013, amb el suport de Kreas
Estrena:
Estrena
Sinopsi:

Què diferent que es veu Venècia quan ja no és la ciutat de l’amor: quan és un laberint de carrerons sense sortida, el cara a cara amb el passat és inevitable. Serem testimonis d’un retrobament incòmode però electritzant a la ciutat dels canals. Anys després de la seva separació, una parella s’hi dóna cita. Ell ha convocat la trobada amb més misteris que raons, ella en desconfia, però s’arrisca a veure’l. S’han estimat i s’han ferit, ara només hi ha rancúnia i l’amor d’abans sembla mort... però del tot? Llegint aquesta història segur que ja sentiu la melodia de la inoblidable pel·lícula, que reviurem a La Planeta amb Santi Ricart i Sílvia Escuder i la col·laboració en directe dels alumnes del Conservatori de música de Girona.

Crítica: Anònim venecià

17/10/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Núria Sàbat

L’any 1970, Enrico Maria Salerno s’estrenava com a director cinematogràfic amb Anonimo veneziano, un drama amorós amb el qual va obtenir un gran èxit. De la pel·lícula, n’ha perdurat sobretot una banda sonora memorable en què hi destaca la melodia composta per Stelvio Cipriani a partir del concert per a corda i oboè d’Alessandro Marcello.

I, com passa sovint en aquests casos –un cop sospesada la viabilitat del projecte–, el teatre també li ha volgut donar vida. Com ara, que més de 40 anys després torna a pujar a l’escenari. Per què? Potser perquè malgrat el temps i la distància –que sovint ens ho fa veure tot d’una altra manera– és una història intemporal que parla de la complexitat de les relacions amoroses, de la dificultat d’expressar i d’entendre les emocions i els sentiments... però també de la por al fracàs, a ser oblidats, a la mort...

Anònim venecià és una història tendra i cruel alhora que té com a rerefons la ciutat dels canals, una ciutat que, de mica en mica, s’enfanga i s’ofega com el mateix protagonista; un músic fracassat que es retroba al cap d’un grapat d’anys amb la seva dona. Aquesta trobada, per a ella inquietant i del tot inesperada, esdevindrà el comiat assossegador i definitiu que posa fi a una tempestuosa relació d’amor odi que, a pesar de la separació, mai no s’havia clos del tot.

Lluís Baulida n’ha fet un muntatge de petit format, en què el relat es transforma en diàleg entre els dos protagonistes; un diàleg intens que ressegueix la trajectòria vital dels personatges i que demana un gran treball interpretatiu ja que, aquí, sense l’atmosfera embolcallant de la pel·lícula i la càrrega emotiva que se’n deriva, els actors pràcticament no tenen cap més suport que la seva veu i els seus cossos.

A l’escenari de La Planeta, en els papers d’Enrico i Valeria, hi ha Santi Ricard i Sílvia Escuder; sols, una mica tensos, davant un teló abaixat gairebé fins al final. Massa nuesa, massa soledat encara que sigui per esdevenir una imatge de la mateixa solitud que omple els personatges, que es mostren totalment desemparats. Entren. Surten. L’acció avança, però l’emoció triga a arribar. I no serà fins a l’encertada escena del concert final –amb la presència dels alumnes del Conservatori de Música Isaac Albéniz que n’interpreten una part en directe– que copsarem l’adolorit i impossible amor que senten l’un per l’altre.