Apocalypse Uploaded

Nous formats

informació obra


Companyia:
Sienta la cabeza
Producció:
FiraTàrrega
Direcció:
Tope
Sinopsi:

...i, al final, el món esclata. Dels humans només en queda la seva identitat virtual, el seu avatar. Són les ombres de la persona que van ser en la seva vida carnal, unes entitats que estan obligades a vagar pel núvol fins a l’eternitat. Davant d’aquesta perspectiva, què queda del jo?; i del nosaltres? Per què es pot lluitar? Per què s’ha de viure?

Espectacle que uneix teatre, música i nous llenguatges en un escenari que amplifica, modula i modifica les accions dels personatges. En un viatge al futur, LAminimAL parla sobre el concepte d’identitat, de les diferents versions del jo apocalíptic i de com tornar a començar. Un viatge al jo del futur per reflexionar sobre el jo del present.

Crítica: Apocalypse Uploaded

10/09/2016

Un cant a l'esperança postapocalíptica

per Jordi Bordes

 LAMiniMAL ha tancat la seva trilogia Fer sonar la flor... sobre la història. Ho fa amb una peça assentada al futur, en una distòpia. Si anteriorment havien tractat la transició espanyola (La supervivencia de las luciérnagas) i una mena d'actualitat (El suïcidi de l'elefant hipotecat) ara intueixen el futur, de fet, el final de tot plegat. Mantenen, evidentmentment la seva teatralitat partint de l'exercici ideat per Sanchis Sinisterra i la dramatútgia parteix de monòlegs individuals explicats en petits grups. Teatre fragmentat i de reppetició, que està exposada a unua estrsanya aleatorietat. El treball implica una concentració dels actors més que notable. En aquesta peça, però, de seguida, la situació s'unifica (en aquest cas, no hi ha canvi de moviment de l'espectador pràcticament i es pot seguir el fil de la història). LAMiniMAL proposa molts fi del món, o de la humanitat. Recorda en part aquell Morir a Bagdad ( que repetirien posteriorment dins del programa del Fòrum de les Cultures. 2004) en què una vintena de personatges explicaven des del taüt com van morir en la guerra d'Iraq. Amb les seves petites coses a mig fer. Projectes truncats.

El que compta, a Apocalypse uploaded, és on conflueixen les petites històries anònimes. Les ànimes, ja sense vida, decideixen convidar a què tothom se sumi a convertir-se en un ens sense forma, ni cos, ni voluntat: en una mena de cèl·lula mare d'un cos conjunt. És una distòpia portada a l'extrem, que entreté i imagina una felicitat després de l'Apocalipsi a partir dels ítems d'avui: les connexions al món virtual són un material sobre el que la companyia ha construït aquest nou futur. Hi h una certa voluntat de reconciliar-se amb el públic i convida a un bri d'esperança,a una mena de tornar a néixer de la societat. Hi ha una tímida confiança en què no es repetiran els errors del passat.

Una peça que treballa la música, el moviment,, la interpretació en petit grup i en conjunt. Molta feina per a expressar un món que, finalment, apareix complet però sense que busqui una veritat, que generi empatia amb els espectadors. Estranya circumstància que repeteix sempre aquesta teatralitat ideada per Sanchis Sinisterra. Quan una acció passa a escena, per increïble que sembli, passa a ser possible en la vida real?