“Això nostre és la millor idea que ha tingut mai l’univers, no trobes?” L’eufòrica frase la deixa anar una de les persones que integren el triangular repartiment d’aquesta obra de Sasha Marianna Salzmann. I si entreu al web del Tantarantana, la trobareu destacada al lloc on s’ofereix informació sobre l’espectacle amb el qual la companyia Unter Den Linden , dona un pas més (el segon , després d’ “Amor, un exercici argumentatiu”) per tal de posar-nos al dia, pel que fa a una nova dramatúrgia alemanya que tenim potser massa oblidada als nostres escenaris en aquests darrers temps. Tornant a la frase: potser algú de vosaltres ( de fet, n’estic gairebé segur que més d’un i més d’una de vosaltres) ha deixat anar quelcom semblant, en un moment d’eufòria amorosa; un moment d’aquells que semblen destinats a durar tota una eternitat. I és que a l’hora de pronunciar sentències plenes de commovedora carrincloneria romàntica i a l’hora de seguir tenint fe en la realització dels miratges d’eternitat, fins i tot la més moderna modernitat, claudica com si res davant la il·lusòria fantasia. I aquest és un dels temes que donen voltes tota l’estona al text de Salzmann, i al voltant de la taula molt ben parada que ens trobem a l’escenari un cop seiem al pati de butaques.
També els tres personatges de l’obra són ja seguts, quan nosaltres entrem al teatre. I donat l’estat en el qual es troba la taula i l’estat en el qual semblen trobar-se ells mateixos ( un estat que transmet els efectes del desgast emocional i en el qual semblen conviure les complicitats puntuals i els rancors i les mirades burletes potser no tan puntuals) , cal deduir que , veritablement, això que hi ha entre aquest tres, sí que fa una eternitat que dura. I , sense entrar en detalls que podrien ser interpretats com un espoiler, tot plegat té aspecte de poder seguir durant al llarg de tota una altra eternitat, sense veure-li una sortida al cercle viciós. Aprendre a nedar en les aigües sovint turbulentes de les relacions fluides que van i venen , pot resultar un exercici tan feixuc com aprendre a nadar en un Mar Negre que, en el text de Salzmann, té una presencia real, però alhora té una no menys real i molt evident funció metafòrica.
Maria Bosom , a banda de compartir un molt bo triangle interpretatiu amb Georgina Latre i Òscar Castellví i de ser la traductora del text ( com ho va ser de l’esplèndida “Animal negre tristesa”), és alhora la gran impulsora d’aquesta formació que porta el nom de la que potser sigui la més emblemàtica avinguda del Berlin de sempre , i del d’ara mateix. I a l’hora de definir l’obra, deixa ben clar que aquesta “beu de la tradició del teatre berlinès, que es pot definir com a postdramàtic, avantguardista i innovador” . Del que es tracta, segons la companya afirma al mateix dossier de premsa de l’espectacle , és “d’explorar el punt de confluència entre el llenguatge contemporani postdramàtic alemany i la nostra tradició mediterrània”. I en aquest sentit, i ben mirat, poques coses són tan mediterrànies com les llargues sobretaules que es poden prorrogar gairebé fins l’infinit. Així doncs, i donat que , com es pot deduir del seu tarannà tan psotdramàtic i del seu ADN creatiu tan berlinès , la Salzmann és una d’aquelles autores que passa d’acotacions i indicacions i deixa notable llibertat a l’hora d’imaginar la posada en escena que més li escau al seu text, la introducció de la taula , resulta ben encertada. I no solament per aquell punt mediterrani abans esmentat; també perquè aquest element escenogràfic ple de plats mig bruts i copes mig plenes/buides ( això, també depèn del punt en el qual es troba la relació) visualitza acuradament l’atmosfera d’aquest anar i venir d’unes relacions que fluctuen com si res de l’entusiasme a la rutinària decepció, per tornar a enfilar-se cap amunt i voler tornar a tocar sostre quan s’ha vist massa de prop l’abisme que provoca el dol de la ruptura.
En aquest sentit ,i per si de cas hi ha qui li té una mica de por a això de deixar-se perdre per un escenari postdramàtic, val a dir que l’obra de Salzmann , passat l’estimulant desconcert que puguin provocar els seus cinc minuts inicials, circula per terrenys dramàtics força fàcils de transitar : qui busqui el fil conductor d’una narrativa que va descrivint pas a pas la dissolució d’una il·lusió amatòria ( i alhora, quan calgui, la potser impostada reconstrucció d’altres il·lusions amatòries) el trobarà sense problemes, encara que el format el pugui sorprendre d’entrada. I sí, és cert: tal i com diu la companyia, aquí hi pots veure “el retrat descarnat de les relacions afectives i sexuals en la generació millenial”. Però diria alhora que aquest retrat potser més desolador i trist que descarnat, i potser més atent als vaivens afectius que als vaivens sexuals ( aquests personatges semblen més pendents del buit emocional que del desig carnal) en té quelcom de intergeneracional . Per seure al voltant d’una taula com aquesta , no et cal ser millenial. I comprovaràs que a taula, es serveix un bon text que la direcció d’Oriol Morales i Pujolar ha sabut condimentar amb encert.
