Bacants – Preludi per a una purga

informació obra



Coreografia:
Marlene Monteiro Freitas
Sinopsi:

Amb aquesta peça, la ballarina i coreògrafa Marlene Monteiro ha guanyat el Lleó de Plata de la Biennal de Venècia. El deliri, la irracionalitat, la histèria i la bogeria es barregen en aquesta peça inspirada en les Bacants, d’Eurípides.

Crítica: Bacants – Preludi per a una purga

29/01/2020

I la dansa?

per Jordi Sora i Domenjó

La música i la dansa, representants de l’art dionisíac i segons la particular interpretació que en faria Nietzsche, amb les Bacants com a ambaixadores. I fins aquí la mitologia. Perquè la resta és un festival fabulós, exuberant, fantasiós, inaudit i genial de bogeria escènica. Tretze intèrprets en escena, la meitat anunciant amb les trompetes a l’entrada del públic que la festa de la rauxa estava per començar. Que arribaven a Tebes (la ciutat: Barcelona, també val en l’analogia) tot el contrari d’allò que el culte a la poesia, l’ordre de la paraula i la forma de l’escultura i de la geometria poden aportar a la vida ordenada i feliçment subjugada. I així durant dues hores i quinze minuts, un temps inimaginable per als estàndards als quals estem acostumats.

Val a dir que l’obra no sempre aguanta d’una manera superlativa aquella adrenalina de bogeria: som humans. Espectadors, inclosos. Que hi ha moments en què cau la disbauxa. Que afluixa en intensitat. Res que no sàpiguen compensar en el següent quadre: moviments incomprensibles, expressivitat al límit, coreografia absurda d’una bellesa abrupta, música de tots els estils i les intensitats. També és cert que els amants de l’ordre narratiu i l’estructura dramatúrgica és possible que patissin una mica intentant esbrinar en quin punt (si això és possible) de la tragèdia d’Eurípides ens trobàvem. Certament la millor manera de gaudir d’un espectacle com aquest és convenientment arrecerat a les còmodes butaques del Mercat, un pèl encongits, implorant que res del que està passant a l’escenari salpiqui en excés…

Però quina lliçó de desinhibició. I tornem al mateix concepte de la peça anterior. No! Millor: de llibertinatge, en el sentit més noble d’allò que pot significar la creació artística: sense límits, sense per què, sense justificacions, sense pudor. A la frontissa del ridícul, a punt de traspassar el llindar de la presa de pèl, amb el risc de ser lloat de manera pallussa pels modernets o defenestrat de forma cruel per la gent d’ordre. Allà exactament es troba aquesta proposta de Marlene Monteiro Freitas: penjant d’un fil, a punt de caure.

I la dansa? Discernint el seu lloc. Potser una mica depenent de la música, com si es tractés d’un intèrpret secundari amb poc paper; però determinada per a l’apoteosi final de l’espectacle. En dos actes: uns primers acords de La Consagració de la Primavera de Stravinski; com per significar l’adveniment de la modernitat (això és: del trencament amb el ballet). Per finalment esclatar, impetuosa, a la manera d’un homenatge fatal a Maurice Béjart, amb el Bolero de Ravel més desestructurat, críptic i (a)coreogràfic dels que he vist mai ballar. I us asseguro que en són uns quants, tòpic recorrent de la dansa...

Publicat a Escena de la Memòria