L’any 1983 el molt radical i experimental director franco-xilè Raoul Ruiz , en complicitat amb el Festival d’Avinyó, va realitzar una versió cinematogràfica de “Berénice”, la gran tragèdia de Racine totalment mancada d’aquella mena d’esdeveniments tràgics que deixen l’escenari ple de cadàvers, i que semblen consubstancials a aquest gènere. La proposta de Ruiz , tan agosarada com ho va ser tot el seu cinema, va dividir també radicalment els ànims dels espectadors. Els que buscaven aires de ruptura envers els clàssics, es van sentir molt propers a la seva visió. Però els que buscaven trobar-se els esplèndids versos alexandrins de sempre declamats a la manera de sempre, van quedar força decebuts, o directament irritats. I és que Ruiz, tot utilitzar la integritat del text i fent sortir a les seves imatges la totalitat dels personatges de l’obra, creava una atmosfera irreal, més propera al somni o al malson que a la dramatització acurada de la sèrie d’escenes que integren l’obra, totes elles situades al text de Racine en unes estances palatines que es troben a mig camí entre les habitacions privades de l’emperador Titus i les de la seva molt estimada amant, la reina Berénice. Per contra, la Berénice de Ruiz deambulava per les habitacions d’una mena de vil·la abandonada sense cap mena de referència a l’imperi romà, els dos homes de la seva vida ( el seu confident i també rei Antíoc, porta també anys sospirant per ella) sovint no eren altra cosa que una veu i una ombra sense rostre projectada a la paret, i , arribat el tram final, enlloc de dirigir-se al Titus de carn i ossos , la reina s’adreçava al seu imperial i escultòric bust.
I aquest bust ,podria ser ben bé el mateix que fa sortir alhora a l’escenari el no menys radical i experimental Romeo Castellucci, de qui diria que deu conèixer molt bé el film de Ruiz. Però fins i tot encara que m’equivoqui, el cert és que els paral·lelismes creatius semblen innegables. Portant les coses encara més lluny, també la seva reina es mou per un territori absolutament irreal i gairebé del tot mancat (tret d’unes quantes togues senatorials i alguna règia i daurada corona de llorer ) de vincles que ens puguin fer pensar en els vells temps de la Roma imperial. Més aviat ens trobem, tant ella com nosaltres, ficats en un fosc territori mental que fa pensar alhora en el territori en el qual la tragèdia sense ampul·losos fets tràgics es repeteix un i altre cop, potser fins l’eternitat. La veu de l’amant que ha provocat la més gran de les ferides, i la veu de qui voldria ser amant però ha acabat assumint també el seu destí mancat d’amor , ja ni es poden escoltar; s’han esvaït per sempre. D’ells , només en resta una puntual presència física un xic coreogràfica, un xic grotesca, un xic fantasmal: una representació deformada d’aquelles presencies que ara ja només són absències . Bé: en aquest espai fosc però prodigiosament il·luminat com només Castellucci sap fer-ho, tot té uns aires fantasmals que poden sobtadament resultar també del tot anacrònics: la Berénice que s’ha quedat sense l’escalf del cos del seu amant, perquè les reis romanes prohibeixen que una reina estrangera comparteixi tron amb l’emperador, busca aquest escalf en un radiador model segle XX, i les seves règies vestidures, quan necessiten un rentat, surten d’una rentadora tan contemporània com el mateix radiador. Quelcom que ve a reafirmar l’idea abans apuntada: el patiment de Berénice, el plany per la passió perdura de qui alhora se l’estimava de la més apassionada manera, no s’aturarà mai, es projecta cap a l’eternitat. Malgrat la mena de pacte que estableixen els tres personatges centrals al final de l’obra ,el pacte que intenta buscar una mica de conformitat, tot acceptant la renuncia un cop ha quedat clar que l’acceptació no implica la fi de l’amor, el cert és que l’evocació d’allò perdut tornarà un i altre cop amb forma de dolor. La ferida oberta , no pot cicatritzar mai.
L’esperit jansenista de Racine, va despullar la tragèdia protagonitzada per aquest triangle de tota mena d’escarafalls excessius. I Castellucci per la seva banda la despulla fins i tot de diàlegs. Un diàleg, podria fer creure encara en el miratge: al text de Racine hi ha diversos moments en els quals es produeix aquest efecte. Però aquí només tenim la veu i el gest de la reina trencada que ens parla mitjançant la sempre imponent presència de la gran Isabelle Huppert, movent-se per un territori també agosarat en el qual sembla alhora sentir-se molt còmoda : el de la gran diva de l’escena i el cinema francès a la qual , cinematogràficament parlant, tant et pots trobar aspirant a l’Oscar dirigida per Paul Verhoeven, com protagonitzant un d’aquests extraordinaris exercicis minimalistes del coreà Hong Sang-soo (no us perdeu per res “Necesidades de una viajera”) que suposen una admirable mostra d’antidivisme. I quan es queda sola a un escenari teatral guiada per la mà de Robert Wilson, Ivo van Hove o Castellucci, aquesta dualitat resulta tan aclaparadora com pugui resultar-ho la dualitat de la reina que accepta el seu destí marcat per la passió perduda però que es rebel·la íntimament i per sempre més contra ell. Que llueix encara per moments gales regies i gestos ampul·losos de gran monarca tràgica però que acaba exhibint la seva pèrdua tot arrossegant-se per terra desproveïda ja de cap mena de majestuositat. I que després d’haver estat la veu única que escolta veus inaudibles vingudes del passat ,acaba també quedant-se sense veu, amb les cordes vocals manipulades per Castellucci, entrebancant la paraula, i demanant a crits que deixem de mirar-la, un cop ha caigut també el tul escènic que ens separava d’ella. Tot i que ni aquest tan potent moment teatral ens porta a engany: la seva tragèdia seguirà repetint-se mentre existeixi el teatre. I nosaltres seguirem mirant i admirant a la Huppert , mentre segueixi passejant el seu talent per un escenari.
