Abans de ser el nom d’una derrota, Berezina era el nom d’una batalla. En aquesta peça cada ballarí lluita davant del mirall. Renovant el gest dels artistes plàstics que conreaven l’action painting o l’endotisme (oposat a l’exotisme!), aquí es lliura una lluita amb i contra el narcisisme per mitjà d’una sèrie de metamorfosis. Com si cadascú, per arribar a la seva essència, a la part clara i obscura de la seva història, hagués d’acceptar alegrement la formació, la deformació i l’esgotament de totes les seves màscares.
A partir de 2001, i després d’estudis a escoles com P.A.R.T.S. de Brussel·les i treballar amb coreògrafs com Mathilde Monnier, el coreògraf francès David Wampach desenvolupa el seu enfocament artístic amb eines del teatre i de les arts plàstiques, en el marc de l’Associació Achles. Les seves peces són reflexives; Wampach revisita i recrea obres com La consagració de la primavera amb Sacre o El Trencanous amb Cassette.
David Wampach s'ha estrenat a Barcelona presentant dos treballs: Endo i Berezina. El primer és un títol que l'ha situat al centre de la dansa contemporània. La segona peça que ara comentem és una renovada mirada al seu treball de voler atrapar la petjada de la dansa, a través dels rastres de la pintura. Si a Endo (no el vam poder veure però les imatges del dossier ensenyen una escena bestial similar a la d'Aina Alegre a La nuit, nous altres) hi deu haver una catarsi, a Berezina domina l'estètica mantenint, això sí, una potència enèrgica en el ball. La peça respon a sis solos que es produeixen de forma repetitiva, amb els matisos i els moviments propis de cada ballarí, amb un cos mig tapat per un maquillatge acolorit i un vestuari llampant que deixa destapada bona part del cos. El mirall imperfecte (que va modificant la seva posició) és el reclam principal de l'escena. Cada solo s'interromp per la presència dels altres que, tot d'una, l'abracen amb un moviment envolvent que pot recordar a la de les produccions de Declan Donellan (Mesura per mesura), Ubu roi). Per la resta, els músics ballen amb un intens moviment de peus i de contorsió de malucs. I, puntualment, algú se'l mira des d'un lateral. Reforçant l'atenció del focus que ja es produeix de manera natural. És una peça físicament cansada, amb una música que insisteix en la percussió i que viatja de la tonada més ancestral (per l'espai sonor i una llum blanca que modifica puntualment intensitats però que fuig de projectar ombres o incerteses) a la sofisticació (en el vestuari i en un moviment virtuós dels ballarins). L'estètica, però restringeix l'ètica; ofega la reflexió d'animalitat, de relació entre els individus...