Està molt bé que la BecaDespertaLAB donés l'oportunitat a Bitch de la Fundación Mis Bragas. Tenen tantes coses a dir, a contrastar, a preguntar obertament al públic, que s'estaven actuant a sobre des de feia mesos (quan la pandèmia va aturar-ho tot). Ara s'ha pogut veure aquesta peça entre concert i espectacle en què el relat sobrepassa els límits i es va completant entre l'acció, la música i el text imprès al fons.
La línia que van desenvolupant amb més claredat és la de voler desaparéixer, de voler passar desapercebuda. Es pot vincular en el moment de la primera menstruació, la sensació que el cos ha canviat i que no se sap com reaccionar. El fil de la regla és llarg perquè permet fer un qüestionari a les noies, però també als seus companys o veïns de pis, i a la canalla. Les respostes són reveladores. Perquè el tabú amb els anuncis de la televisió, és tant ambigu que, com deia l'acudit un nen va demanar als Reis d'Orient unes compreses Evax Segura perquè li permetia muntar a cavall, banyar-se i fer de tot... sense que, aparentment, els pares s'hi neguessin). The feliuettes ja va fer tota una cançó, una mena d'oda al sagnat lliure a Akelarre, desdramatitzant i naturalitzant una situació fisiològica. També Sandra Jiménez relata les 4 fases de la menstruació en la seva primera coreografia, amb un llenguatge molt més abstracte i íntim a Luaº.
El segon filó que es desprèn d'aquest "voler desaparéixer" hi apareix l'anorèxia. En realitat, en aquest crit silenciós hi ha la necessitat de sentir-se persona amb veu a ser escoltada. En un dolor i uns canvis que no se saben identificar i que deformen el mirall i la realitat de l'entorn.
En el seu món de descoberta les crispetes (omplint una piscina d'infants o una nevera de càmping) semblen ser metàfora de la superficialitat, d'allò que tapa les raons i les reivindicacions més urgents. Les dues actrius (i el músic) busquen des del principi la connexió amb el públic (que el citen pel nom de pila, si hi troben amics a platea) i que conviden a participar en una mena d'enquesta espontània. La forma va del buit a l'excés. D'exposar tot allò que els empipa i de sentir-se lliures a l'escena. Per vestir-se com els sembli, per cantar allò que senten, per compartir intimitats.
La Fundación Mis Bragas, formada per les actrius Andrea Marinel·lo i Gaia Bautista, s'estrena com a companyia. I com a primera oportunitat han esquitxat tot el que necessitaven, el que els hi venia al pap, sense preocupar-se per l'ordre o pel ritme. La forma, en part, és el seu propi discurs. En la incertesa dels creuaments de camins, es tasta de tot una mica. I se segueix vivint i contagiant entusiasme dalt de l'escena. Ara que he aconseguit el mixro, exploto amb unes veus afinades, uns bons acompanyaments musicals d'Albert Martí i la intensitat de les que es volen rebel·lar als status quo i que necessiten experimentar i sentir-se elles mateixes per a descobrir-se i per a fer-se conèixer amb urgència. S'han guanyat la veu, i les ganes de no desaparèixer.
