Bladé. De la Ribera a Mèxic

informació obra



Autoria:
Artur Bladé
Intèrprets:
Jaume García, Irene Jódar, Clàudia Font
Direcció:
Jaume García
Adaptació:
Jaume García
Composició musical:
Irene Jódar
Sinopsi:

Artur Bladé va ser un home enamorat de la seva terra. Ho expressava en el paper amb una redacció que, en llegir-ho, enamora.

Durant l'exili, mostra la seva enyorança i el dolor que sent en viure lluny de casa.

Aquest homenatge teatral transporta a la seva vida, a la seva època i, a través del seu dietari, colpeix i commou.

Crítica: Bladé. De la Ribera a Mèxic

09/12/2019

Dietari de línia clara

per Jordi Bordes

Com un còmic de línia clara. Amb molt poques ombres o ambigüitats. Deixant que la narració navegui al seu ritme, acomboionat-la, sí, amb una música suggerent i esquitxant-la de personatges còmplices que dialoguen amb el protagonista. Artur Bladé (i família) va haver d'anar refent la vida, segons els contratemps del destí. Només quan tenia la sensació d'una possible supervivència es deixava perdre per escriure amb un català carregat d'imatges i adjectius (que la versió teatral no desbrossa, s'hi deixa commoure). I no li envaeix l'enyorança (la mateixa que clamava Pere Quart a Corrandes d'exili que també ressona ara al Maremar de Dagoll Dagom) fins quan finalment acaba instal·lat a Mèxic feliçment. Llavors retorna al seu poble de l'adolescència i si celebra reconèixer-hi el paisatge, s'estremeix en veure el canvi en els carrers.

En aquest monòleg de Bladé hi van entrant les veus dels seus companys de viatge, de cada epopeia. Trenant-se rèpliques, puntualment, apropant-se a la dramatúrgia de Broggi en contes com els de La mort d'Ivan Ilitx, o la més recent, El poema de Guilgamesh. A Bladé, el codi de narració és simple i efectiu. Amb una Clàudia Font que interpreta un Artur Bladé entusiasta,sempre optimista, tot i que entengui el valor del record, el dolor de les pèrdues. Irene Jodar hi va introduint la música, el cant, sovint en bucle, com una remor de fons, que acompanya i ambienta emocionalment l'espai. També interpreta petits papers que saben alternar,amb l'agilitat de l'entrar i sortir del paper, molt ben après i sense provocar estranyes al públic. Fins i tot, Jaume Garcia, hi intercal·la diferents papers,quasi caricatures fetes al vol, alhora que hi va introduint pistes de so ambiental, concret, quasi descriptiu de la situació narrada. Un peça senzill,a honesta, que roda puntual i que s'atreveix,fins itot a vincular puntualment al públic. I a emocionar-lo mb el batec desolador final.