[Blank] (Centre de les Arts Lliures)

informació obra



Autoria:
Alice Birch
So:
Jordi Baldó, Gerard Marsal
Direcció:
Roberto Romei
Traducció:
Helena Tornero
Escenografia:
Roger Orra
Vestuari:
Laura Sanz
Vídeo:
Carme Gomila, Marc Homar
Intèrprets:
Elena Fortuny, Laura López, Francesca Vadell, Dani Arrebola
Sinopsi:

Com és la vida quan sents que no encaixes a la societat, vius immers en un context social desfavorable i has perdut tota esperança de canvi? El Centre de les Arts Lliures i el Teatre Tantarantana presenten la primera estrena teatral en català de [BLANK], de la reconeguda dramaturga britànica Alice Birch. Una experiència de treball conjunt entre dos espais escènics de Barcelona el resultat de la qual són dos muntatges que s’exhibiran de manera simultània i interconnectada, del 16 de febrer al 12 de març. Ambdós comparteixen equip artístic, a excepció dels intèrprets i els directors. L’assessor artístic vinculat al Tantarantana, Roberto Romei, dirigirà la peça del Centre de les Arts Lliures, i Marc Chornet, director de l’àrea Arts Escèniques de La Brossa, dirigirà la peça al Tantarantana.

[BLANK] és un conjunt de situacions que retraten dues generacions -joves (al Tantarantana) i adults (al Centre de les Arts Lliures)- i el “buit” que les separa. Família, dificultats de comunicació, herència emocional i exclusió social són els grans protagonistes del text. Helena Tornero signa la primera traducció al català d’aquesta obra polièdrica que, amb diàlegs carregats d’ironia i mancats de tot judici moral, presenta una acurada successió d’escenes aparentment inconnexes que aconsegueixen plasmar els diferents punts de vista de les persones que conviuen en realitats d’alta complexitat.

Alice Birch és una de les dramaturgues britàniques més reconegudes. El 2016, va ser seleccionada a Creative England 50 com una de les ments més creatives, innovadores i inventives del Regne Unit. És la guionista de pel·lícules com Lady Macbeth (2016) i sèries d’èxit com Normal people (2020), Conversations with friends (2022) o la 2a temporada de Succession (2019). I la seva obra dramàtica ja és extensa i notòria. [BLANK] una de les seves darreres peces teatrals, que arriba després d’èxits com Revolt. She Said. Revolt Again (2016) i Anatomy of a Suicide (2017).

[BLANK] al Centre de les Arts Lliures

[BLANK] és la resiliència, la capacitat de resistir malgrat tot. És l’instint de supervivència d’uns adults fràgils i perduts, que emergeix quan els errors s’acumulen, quan les portes es tanquen, quan les situacions van més enllà del fet suportable. Aquell instint que apareix quan el sistema exclou i no protegeix, quan s’ha de trobar un nou sentit a les paraules mare i pare, quan el desig d’esmenar els errors del passat és insuportable. [BLANK] és la capacitat que neix quan ajudar aquell que està en dificultats és cada vegada més difícil, quan la culpa esdevé una ferida de per vida.

Crítica: [Blank] (Centre de les Arts Lliures)

17/02/2023

La contenció i l'abisme

per Jordi Bordes

Heus aquí un díptic que respon a la fórmula de l'espectacle d'Alice Birch que s'ha dividit en dues posades en escena paral·leles. Al Centre de les Arts lliures, la direcció de Roberto Romei aposta per la contenció. Els personatges (anònims, ambigus) que la dramaturga va plantant a escena tenen un punt en comú: l'abisme en el que es veuen abocats. Són persones que freguen la quarantena habituals dels Serveis Socials. Birch va construir la història a partir dels drames que explicaven internes de la presó. I marca un modus operandi en el precari servei d'assistència: gravar imatges i veus i transmetre-les als fills dels qui s'ha perdut la custòdia permet protegir-se dels possibles expedients si la usuària fa un gir catastròfic. L'Administració exigeix sempre que les treballadores del sector siguin perfectes i tinguin la fredor necessària per capejar les demandes amb la mínima despesa.

Roberto Romei ha optat per una interpretació continguda. Imprescindible perquè les narracions tràgiques no caiguin en l'excés. El dolor d'un crit és més punyent si s'apaga en el volum però s'expulsa concentrat en la mirada. Els intèrprets Elena Fortuny, Laura López, Francesca Vadell, Dani Arrebola són pares sense traça i ciutadans de curta empatia que proven de reaccionar el més prudentment davant d'una crisi. Viuen en una casa, aparentment ordenada, amb una finestra sempre amb es cortines abaixades però que els ensenya el sol que es lleva cada matí. El sofà és desmesuradament gran en aquella estança buida que s'imagina humil; és d'aquells incòmodes, de cul massa llarg que no permet aprofitar el respatller o obliga a deixar les cames mig penjant. Pràcticament, només Elena Fortuny s'atreveix a utilitzar-lo en les seves aparicions; els personatges s'enfonsen com els sofàs amb molla gastada. Laura López projecta desorientació i sensació de perdre el control en bona part dels seus personatges i Dani Arrebola desplega un ventall de possibilitats per anar vestint cada personatge. Francesca Vadell és la sorpresa de la interpretació: s'acobla a la intensitat dels companys i brilla amb la connexió cap a l'escena sincronitzada amb el Tantarantana.

L'obra s'ha desdoblat. I s'han traslladat totes les escenes dels personatges joves a l'altra sala. Però la relació entre les dues generacions, puntualment, hi emergeix a través de les captures dels mòbils. La paret amb aquarel·les ocres de platges i onades, que es va transformant en una mena de quadre travelling contrasta amb els colors llampants, com llampecs que obren un còmic de traços precisos i objectes suspesos en el buit. Al Centre de les Arts Lliures hi ha la contenció; al Tantarantana la ràbia més brutal.