Bodas de sangre

Dur l’univers de Lorca a escena no és una tasca fàcil. Fa ben poques setmanes Pep Tosar ens enlluernava al Teatre Romea amb Federico García, un documental recitat, cantat i ballat, en què l’equip artístic quedava arrecerat rere una pantalla on es projectaven fragments d’entrevistes a testimonis i especialistes, gravades durant un trajecte en tren, potser per evocar aquell darrer viatge del poeta a Granada. Ara Oriol Broggi, al capdavant de La Perla 29, aborda per primera vegada una tragèdia de Lorca, Bodas de sangre, i ho fa amb un respecte màxim pel text, una condensació del sentit i l’èmfasi posat en el treball de la coralitat. Les grades de la Biblioteca de Catalunya es disposen al voltant del llarg escenari rectangular, protegides per unes tanques que anticipen l’esperada presència equina —la gran atracció de la nit—, i hi ha també una tarima per als músics. En ella se situaran Marc Serra, el regidor de la companyia, que en aquesta ocasió fa exclusivament de músic, el baixista Marià Roch i el compositor i multiinstrumentista Joan Garriga, que tan aviat toca l’acordió com la guitarra, el piano o l’harmònica. Darrere d’ells hi ha tres esquelets també instrumentats, com una projecció macabra d’allò que acabaran esdevenint —“nacer a las cuatro, morir a las diez”, que diuen les filadores— i una picada d’ullet a la mort que senyoreja la tragèdia. L’obra comença amb la interpretació al piano d’un preludi de Chopin (op. 28, núm. 4), que anticipa el caràcter fúnebre de la peça i ens situa en unes coordenades interpretatives concretes. Els actors desfilen en processó, alentits i solemnes. Cessa la música i ens trobem ja dins la tragèdia. La Mare, Clara Segura de negre i amb mantellina, maleeix les armes —“Todo lo que puede cortar el cuerpo de un hombre. Un hombre hermoso, con su flor en la boca, que sale a las viñas o va a sus olivos”— i li retreu al seu fill, el Nuvi —Pau Roca—, que dugui a sobre una navalla. La Veïna, interpretada en aquest primer quadre per Nora Navas, ens farà saber que la núvia del fill havia festejat amb Leonardo, un dels plançons dels Félix. La menció esdevé ominosa, perquè és per culpa d’aquesta nissaga que són morts els altres homes de la família del nuvi. Embolcallada per una llum més càlida, la Dona de Leonardo —Nora Navas—, amb un fardell blanc —un nadó— en braços i embarassada d’un segon fill, recita la “Nana del caballo grande”, i després la Sogra —Clara Segura— dialogarà musicalment amb Joan Garriga. Aquesta cançó de bressol, de melodia i lletra dramàtiques, fa desfilar un joc líric de gran bellesa que permet fantasiejar amb el misteriós genet i el cavall de crinera gelada. Per potenciar la premonició de passió i mort —Eros i Tànatos— continguda en aquesta lletra, entra un formós cavall negre que Ivan Benet, un poderós Leonardo, abeura. Per a la cova on viu la Núvia, als secans, el text de Lorca marca una decoració profusa en encaixos i llaçades roses, gerros i miralls; tota aquesta delicadesa, que en la pel·lícula La novia (Paula Ortiz, 2015) queda transmutada en un taller de vidrier, desapareix en la posada en escena de Broggi. La Criada, interpretada per Montse Vellvehí, avança a passes ranques i té una graciosa desimboltura a l’hora d’alternar la rebuda dels visitants amb la recitació de les acotacions. Ara la Mare del nuvi és interpretada per Navas —Segura encarnarà la Núvia—, i Benet assumirà amb encert i solvència el personatge del Pare. Els pares parlen de propietats i terres, així com de la fertilitat i ufanor dels fills respectius, i acorden el casament, mentre el nuvi queda en un segon terme, lluny de les negociacions, gairebé com un convidat de pedra. El segon acte correspon a la celebració de les noces. La criada, que mai no es casarà ni sap què és estimar un home, enveja la sort de poder gaudir de l’abraçada marital —“¿Una boda, qué es? […] Es una cama relumbrante y un hombre y una mujer”— i anticipa l’epitalami. Leonardo compareix com una amenaça; quan canti la tornada —“Despierte la novia / la mañana de la boda”—, el sentit es tornarà funest, perquè ell no invoca el despertar de la verge a la nova vida de casada sinó que li obre els ulls a una passió falsament adormida. Ella es casa per orgull, i també per defugir el fatum lligat a la passió amorosa que sent per Leonardo: “No puedo oírte. No puedo oír tu voz. Es como si me bebiera una botella de anís y me durmiera en una colcha de rosas. Y me arrastra, y sé que me ahogo, pero voy detrás”. En el quadre epitalàmic, els sis intèrprets fan de corifeus, repartint-se les rèpliques dels mossos i les noies. Els músics baixen a l’escenari i s’uneixen al seguici tot cantant els versos de l’himne nupcial: “Al salir de tu casa, / blanca doncella, / acuérdate que sales / como una estrella”. Abans del banquet, la Criada repassa amb una planxa de ferro els mantells blancs, però no serà ella, com a l’obra original, qui reciti els versos sobre el destí i la vida que passa —“Giraba, / giraba la rueda / y el agua pasaba, / porque llega la boda, / que se aparten las ramas / y la luna se adorne / por su blanca baranda”—, sinó Joan Garriga, que els cantarà amb l’acompanyament dels altres músics. La projecció d’un vídeo realitzat per Francesc Isern, que trasllada el banquet nupcial al Convento del Fraile de Níjar, reduplica la festa de l’escena i remet al referent real que va inspirar la tragèdia.  Arriba l’hora de la sang, i també de la fantasia i el virtuosisme plàstic. En el tercer acte, la poesia de Lorca i el seu sistema simbòlic s’emparen de la concepció escènica i de la pròpia naturalesa dels personatges. Els Llenyataires són interpretats pels quatre actors principals, guarnits amb boines i destrals, més pobletans que sobrenaturals. I la Lluna que invoquen —“¡Ay luna mala! / Deja para el amor la oscura rama!”— acaba sortint: la interpreta Clara Segura amb un barret blanc i una cua blava, cosida al vestit, que desplega en desplaçar-se per l’escena. Delerosa com està d’un cor calent amb què escalfar-se, implora que els amants no puguin fugir: “Que la sangre / me ponga entre los dedos su delicado silbo. / ¡Mira que ya mis valles de ceniza despiertan / en ansia de esta fuente de chorro estremecido!”. La Captaire, al·legoria de la mort, com en un auto sacramental, és interpretada per Nora Navas i va embolcallada amb una llarguíssima tela vermella, emblema de la sang que es vessarà. No es tracta tant d’un duel com d’una conxorxa, perquè lluna i mort configuren una aliança simbòlica. I en aquest context, els amants fugitius s’entreguen a una passió maleïda, tractada sempre en clau poètico-simbòlica: “Con alfileres de plata / mi sangre se puso negra, / y el sueño me fue llenando / las carnes de mala hierba. / Que yo no tengo la culpa, / que la culpa es de la tierra / y de ese olor que te sale / de los pechos y las trenzas”. En aquesta tragèdia de Lorca, inspirada en la notícia del crim de Níjar (1928) i estrenada a Madrid l’any 1933, els personatges viuen i pateixen l’atracció eròtica com herois tràgics, i el to elegíac, ominós, es potencia a través d’elements lírics i escenes corals. Hi trobem la sensualitat i el patetisme d’aquella famosa “Andalucía del llanto”, i també aspectes sobrenaturals. La posada en escena orquestrada per Oriol Broggi constitueix un destil·lat de l’estètica lorquiana. Algunes iteracions busquen subratllar la idea de fatalitat, com en l’escena del nuvi i el mosso a cavall, anticipada a finals del segon acte; o com passa amb els cèlebres versos finals, que es repeteixen: “Y esto es un cuchillo, / un cuchillito, / que apenas cabe en la mano [...] / pero que penetra frío / por las carnes asombradas / y allí se para, en el sitio / donde tiembla enmarañada / la oscura raíz del grito”. La musicalitat és intrínseca al text i a l’estructura de la peça. S’ha volgut fer palesa la utilització de la cançó popular en Lorca i per això s’han inclòs músiques ja existents i també cançons creades ad hoc, que transiten per diverses tonades populars, del flamenc a l’havanera, passant per la rumba i culminant amb La leyenda del tiempo de Camarón de la Isla. L’espai sonor de Damien Bazin i la música composta per Joan Garriga brillen més en els moments festius que en el registre tràgic. Berta Riera ha dissenyat un vestuari sobri i funcional que ens trasllada sense floritures a l’època recreada, i la il·luminació de Pep Barcons opta per no potenciar els colors marcats per Lorca en les acotacions —en funció d’un simbolisme cromàtic adoptat del Modernisme—, tot i que sí banya les escenes boscanes d’un verd blavós, amb ombres esbocinades i esmunyedisses, i tradueix la influència de la lluna en dos potents focus blancs que fan refulgir la camisa de Leonardo i el vel de la núvia en l’escena passional del bosc. És un moment de gran bellesa estètica, culminació d’un pathos ascendent. Una de les dificultats de la proposta consisteix en que un petit nombre d’actors ha d’interpretar un ampli ventall de personatges, però Broggi sap molt bé que això pot acabar jugant-li a favor. Amb la contenció de Pau Roca, que confereix al Nuvi un posat sobri i més aviat passiu però ple de matisos, contrasta la potència d’Ivan Benet, un Leonardo esmolat i ferotge. Anna Castells transita, amb eficàcia i naturalitat, de noia casadora a criada, i fa també de parca domèstica. Montse Vellvehí interpreta diversos papers, entre ells el de mosso a cavall, però brilla sobretot com a criada rancallosa i un punt còmica; és com si des de la direcció ens volguessin fer conscients de la tradició del gracioso del Siglo de Oro que reprèn Lorca a la seva manera, encara que no s’hagi jugat a fons aquesta carta, com sí al muntatge de José Carlos Plaza al Teatro María Guerrero (2009). Ara bé, l’espectacle està concebut i dissenyat per al lluïment de les dues actrius principals, que es reparteixen el paper de la Mare, autèntic puntal de l’obra. Clara Segura destaca també en el paper de Lluna cruel i capritxosa, amb una dicció impecable i un to que ens porta al territori de la màgia i d’allò sobrenatural. La secunda meravellosament Nora Navas com a Mort pidolaire, embolicada en una tela vermella on quedaran atrapats els dos rivals, el Nuvi i Leonardo, l’un davant l’altre, mirant-se i mesurant les seves forces. En el tercer quadre del primer acte, Nora Navas passa de mare a criada, en una transició gairebé imperceptible, de tan orgànica. I en el tram final de l’obra, la mateixa actriu fa un triple salt interpretatiu: de sogra a captaire, i d’aquí a mare del nuvi. És memorable el duel final entre la Núvia —Segura— i la Mare —Navas—, en què es percep l’altura lírica dels versos ben escandits. La presència del cavall en escena reforça la simbologia de la passió irrefrenable, l’instint i la força sexual. És molt reeixida la seva primera entrada, quan Leonardo el raspalla, i li cau al llom una llum blavosa i nocturna mentre sona la “Nana del caballo grande”, cançó plena a vessar de metàfores del fred —assimilables a la lluna i la mort—, com la gelor de la crinera o el punyal de plata al fons dels ulls. Cal reconèixer la potència que té el cavall com a encarnació simbòlica de la mort, car porta fatalment el seu genet davant la finestra de l’estimada, i acaba conduint-lo a través del bosc fins a la mort. Oriol Broggi porta Bodas de sangre al seu terreny i ens ofereix la seva particular lectura, buscant —i aconseguint— allò que Lorca pretenia amb el seu teatre: que la poesia s’aixequi del llibre i vesteixi els personatges en escena.Crítica publicada a Núvol el 23 de juny de 2017

Hi ha espectacles predestinats a perdurar en la memòria. "Bodas de sangre", el debut d’Oriol Broggi dirigint una obra de Federico García Lorca, n’és un. Tan inoblidable com aquell bateig lorquià de Calixto Bieito amb "La Casa de Bernarda Alba" (1998) que encara recordem. El poeta ha entrat a l’univers de la Biblioteca de Catalunya al galop i lliure de drets. Els de La Perla 29 ho han tingut clar i, vist el muntatge, el llistó està francament alt.L’embolcall tendeix al buit. Domini de l’elegància de l’espai diàfan, públic a quatre bandes , il·luminació que combina la calidesa i fins i tot xafogor de les terres andaluses amb la fredor de la nit de lluna plena i la mort. Pocs elements i ben característics, com la cadira o la gerra d’aigua de porcellana. Vestuari sobri, negre de dol excepte la mantellina blanca de la núvia i recursos ben resolts com l’ús de la tela per emular el broll de la sang.La proposta estètica és un encert de ple, perquè  la veritable protagonista del muntatge és la Paraula. Vers de ganivet, poesia que arrenca de l’entranya, cultura popular en estat pur. Música a l’estil del poeta, per això cal destacar el treball de Joan Garriga, que fa un pas determinant en la seva carrera escènica amb La Perla 29.  I un símbol d’aquest text i de l’univers de l’autor que es convertirà sens dubte en la icona més singular d’aquesta posada en escena: Juguetón, cavall d’imponent presència que hipnotitza el públic  a cada aparició.Res de tot això tindria sentit sense els intèrprets.  Convicció per fer entenedors tots els versos, temps que s’escola sense adonar-se’n, combinació de gest, paraula,cant  i silenci  que arrenca l’emoció en més d’una ocasió. Que em perdonin els bons treballs d’Ivan Benet i Pau Roca, però aquesta és una funció en femení i on manen per sobre de tot Nora Navas i Clara Segura. Majúscules interpretacions,  personatges intercanviables per a reunir en dues actrius el paradigma de la dona lorquiana: tota ella patiment, determinació i coratge.Aquest "Bodas de Sangre" és, en conjunt, un batec de germanor, d’aquella fraternitat republicana que un bon dia va ser exterminada. Impressionant imatge dels dos cossos masculins amortallats, record de les exhumacions actuals que  retornen la dignitat als milers d’esquelets escampats per fosses comunes. Doble tragèdia, la dels protagonistes i la de l’autor, encara desaparegut.Broggi, però, posa el punt i final jugant al teatre dins el teatre i homenatjant un dels projectes culturals més coneguts i respectats de la II República. Alegria musical de la tropa de La Perla 29 convertida en evocació de la joventut universitària de La Barraca que va recórrer terres peninsulars per difondre el teatre dels clàssics, entre els quals avui brilla indiscutiblement  Federico García Lorca, el seu fundador.Article publicat a Butxaca (juny de 2017)

Tot és sublim. L’autor, sempre vigent, sempre amb coses a descobrir-nos; l’espai, aquesta sorra de la Biblioteca tan característica ja d’aquest teatre, ara tan granadina; els personatges i els intèrprets, tan profunds els primers com els segons; la trama, tan dura, tan trista, tan noble; la música, tan propera i tan evocadora... Tot està a lloc, fins i tot el cavall (Juguetón), que creua l’arena com la mort. Hem arribat a un punt que l’espectador més que tenir ganes de veure Lorca a la Biblioteca, el que té són ganes de confirmar que, una altra vegada (com amb Luces de Boehemia, per exemple), Broggi i La Perla han armat un clàssic espanyol amb majúscules, com correspon. Fidel a la història i al text, tot en l’obra ens atrapa des del primer moment. Les interpretacions són sublims. Clara Segura i Nora Navas, que s’intercanvien amb tota naturalitat els papers, fan l’efecte que no hi ha actrius capaces de donar vida a aquella mare i a aquella filla. Però la resta del repartiment és idènticament digna d’elogi. La trama, la intriga i la por van creixent a mida que anem descobrint els enigmes que amaga la relació amorosa i, sobretot, la fatídica relació familiar, que no oblida ni perdonarà. Aquest desenllaç que es preveu fatal ve contingut pel text, per les interpretacions, per les mirades, però també per la música. Joan Garriga i Marià Roch, sense abandonar el perfil de La Troba Kung-fu, es mimetitzen i participen en l’acció, juntament amb el Marc Serra. Un senzill raspat de guitarra, una cançó, paraules cantades de Lorca o, fins i tot, un toc western amb l’harmònica acaben d’encorsetar una obra rodona, ben conduïda i ben tancada.

Aprovechando que el año pasado se cumplieron 80 años de su fusilamiento y que su obra ya ha pasado a dominio público, son muchas las compañías que han querido rendir su particular homenaje a Federico García Lorca. Los Projecte ingenu rejuvenecieron Yerma, Pep Tosar repasó su trayectoria y ahora son Oriol Broggi y sus perlas quienes traen a escena la boda más trágica del andaluz.En los textos de Lorca, los personajes no hablan sino que recitan, dándole fuerza a cada palabra. Los seguidores de Broggi encontrarán mucha concordancia entre este aspecto poético del texto y el teatro del director. En este montaje, lo que vemos son muchos de los elementos que ya forman parte de su sello, algunos utilizados con mayor acierto que otros.Broggi juega a través de los objetos simbólicos con un constante cambio de identidades. El delantal pertenece a la criada, el velo negro a la madre, el manto blanco a la novia… Y a partir de aquí,  muchos de los actores hacen varios personajes e incluso varios personajes son encarnados por más de un intérprete. Sin embargo, los actores destacan más en sus papeles principales, los que de lejos son los más elaborados. Con el permiso de Clara Segura e Ivan Benet, cuya brillantez es ya un clásico, me parece necesario recalcar el gran trabajo de Nora Navas como la madre. La altivez, el orgullo y la potencia estremecedora con la que habla sobre su tragedia es sin duda uno de los puntos fuertes de la función, un homenaje a la fuerza clásicamente femenina que no gana combates pero aguanta tormentas. Grata sorpresa también la criada interpretada por Montse Vellvehí, actriz que va mucho más allá de ser solamente la jinete del grupo. La alegría y la calidez con la que cuida a la novia unidos a las dificultades que tiene para andar la llenan de vida y humanidad.Otro de los grandes aciertos de la propuesta es el juego con el fuera de campo, aquello que nosotros no vemos pero los personajes sí. Con un duro y cuidado juego de luces creado por Pep Barcons, la obra nos invita en más de un momento a Imaginar lo que ocurre solo a través de sus reacciones, una grata herramienta de interacción con el espectador.Vale la pena fijarse en los detalles. La alegría de la criada cuando la boda queda acordada. El respeto que transmite el novio (Pau Roca) hacia su madre solo con la mirada. Con tanta profundidad en el texto y las interpretaciones, apetece ver el montaje en una puesta en escena más intimista. Y para ello sobran elementos, empezando por el caballo. Lo que en la imaginación parece ser la metáfora ideal de Leonardo, a la práctica queda poco aprovechado. El espacio, muy grande para actores y público, resulta pequeño para el pobre Juguetón, cuyos movimientos quedan limitados.Tampoco el audiovisual aporta demasiado, y parece más una imposición del director por incluir uno de sus recursos clásicos que una necesidad real del montaje. La música en directo, una mezcla de estilos creada por Joan Garriga – que repite con Broggi después de l’Orfe del clan dels Zhao – está casi constantemente en escena, acompañando cada parlamento. Si hay momentos en los que refuerza la acción, en otros le roba protagonismo a la poesía.En general, Broggi le ha dado al espectáculo una aurea muy femenina. Sin cambiar el texto, su montaje omite la lucha y representa la muerte de forma muy simbólica. Todo para dejarnos con un final casi alegre, harmonioso, en el que la luz y la música vencen al odio. Una declaración de estilo y visión propias que sin embargo concuerdan con la esencia Lorquiana.

“Necesitamos haber olvidado por completo la poesia para que esta caiga desnuda en nuestros brazos”. Això  deia Federico García Lorca l’any 1928 a la conferència “Imaginación, Inspiración, Evasión”. I Oriol Broggi, a l’hora de presentar la seva magistral visió de “Bodas de Sangre”, ha volgut incloure aquestes paraules al programa de mà de l’espectacle. “Lo que no admite de ningún modo la poesia es la indiferencia. La indiferencia es el sillón del demonio”, diu també Lorca en un altre fragment de la conferència. I contra la indiferència del vers pulcre que cau de forma indiferent sense deixar cap petjada, és justament contra el que Broggi construeix el seu muntatge. Un muntatge- això cal dir-ho des del principi, perquè aquest constitueix sens dubte el seu primer gran triomf- que permet escoltar Lorca com pocs cops s’ha pogut escoltar Lorca a casa nostra: sense que es perdi en cap moment la força ni d’una sola paraula, ni d’una sola lletra. Fugint com qui fuig d’aquell dimoni del qual parlava Lorca de l’èmfasi poètic , justament per deixar ben a la vista la poesia real d’un text que no precisa de cap mena d’èmfasi per transmetre’t tota la seva dimensió tràgica. Aquí, els sis intèrprets als quals els hi toca dividir-se entre diferents personalitats per tal de donar vida a tots els personatges del drama, tenen cura de cadascuna d’aquestes paraules i de les imatges poètiques que generen com si en això els hi anés la vida . I diria que fins i tot el cavall “Juguetón” (una estrella equina destinada a capturar totes les nostres mirades en cadascuna de les seves aparicions)  entén a la perfecció la intensitat que tenen aquests versos i la capacitat amb la qual saben crear metàfores i simbolismes preciosos, quan es llança al galop pel gran rectangle de sorra amb grades i públic a quatre bandes en què ha quedat convertit la Biblioteca de Catalunya. Evidentment, les places de braus no són pas rectangulars, sinó més aviat rodones. Però Broggi , tenint molt present que el toro és un altre animal genuïnament lorquià i que la sorra amb què s’ha cobert el terra de la Biblioteca ( i que forma ja part de l’ADN creatiu de La Perla 29)  està inevitablement condemnada a quedar tacada de sang, ha volgut donar-li també a aquest espai un cert regust taurí , dividint les seves grades en zona de sol i zona d’ombra, com es fa a les places de braus de debò. I també el lloc on s’ubiquen el músics de l’obra, en té quelcom d’aquests espais on els temples de la tauromàquia ubiquen (quan disposen d’ella)  la petita orquestra que anuncia , entre d’altres coses, l’hora de “la suerte de matar”: l’hora decisiva del duel que han mantingut el toro i el torero a la seva peculiar cerimònia de mort. Porto a col·lació el tema del duel letal, perquè també el muntatge de Broggi remarca el caràcter de duel que sovint presenten els tu a tu entre els personatges de l’obra .I així ho ha entès  Joan Garriga a l’hora de posar-li banda sonora en viu i en directe a l’espectacle, sense estar-se’n d’incloure en el seu magnífic i eclèctic pupurri musical unes notes de spaghetti western, amb l’inconfusible marca del gran Ennio Morricone. Per cert que la petita orquestreta liderada i conduïda per Garriga, està integrada per tres músics vius, però també per uns quants esquelets musicals que els hi fan companya, com si el paisatge andalús on té lloc la boda  que mai no s’hauria d’haver celebrat  perquè la seva celebració implica l’intent de negació d’un desig que pot amb tot, s’hagués creuat amb el paisatge d’un poblet mexicà el dia de Tots Sants. He parlat ja abans de la forma com el repartiment de l’espectacle s’ha de desdoblar o triplicar per tal de donar cabuda a tots els personatges del text amb sis únics intèrprets. De vegades, fins i tot, per deixar de banda als protagonistes de la tragèdia , i convertir-se en els seus discrets comparses : al brillant inici del tercer acte, tots ells i totes elles se’ns presenten sota la forma de llenyataires, exhibint per primera i única vegada un accent marcadament andalús , i actuant amb un humor que a mi em va recordar el que mostren aquells personatges còmics que Shakespeare ficava de tant en tant per desengreixar la tensió de les seves tragèdies. Tornant a la multiplicitat : en aquest cas, va molt més enllà de la  necessitat de reduir al mínim el nombre d’integrants d’una companya que forma des de sempre part de la història del teatre. Aquí, la sintetització de diversos rols en un mateix intèrpret, sembla remarcar fins a quin punt la potencia del text s’imposa a la mateixa presència de qui diu el text; com si l’actor i l’actriu , es transformessin per damunt de qualsevol altra cosa en purs  intermediaris intercanviables entre la paraula i el seu receptor. I per damunt de tot, està  la multiplicitat de papers assumida per una Nora Navas extraordinària ( la seva memorable creació , és de les que deixen marques a la memòria de l’espectador) i una Clara Segura tan gran com ella sap ser-ho. Aquesta subdivisió que implica alhora per moments l’intercanvi ( ara li toca a una fer de mare del nuvi, i ara li toca a l’altra)  mostra també de forma palpable com aquestes dones , no deixen de ser mai les diferents cares d’una mateixa  dona condemnada a assumir  un mateix tràgic destí. Al final (perdoneu l’spoiler, però a aquestes altures, imagino que tots esteu ja prou informats sobre l’argument de l’obra de Lorca, i sobre els fets reals que la van inspirar), la núvia que ha sobreviscut a la tràgica mort del marit recent estrenat i de l’amor apassionat de la seva vida,  i la mare que ara ja podrà dormir sense neguit , perquè no li resten més fills ni cap altre  marit per enterrar, acabaran tan tancades a cal i canto dins el seu cau de dolor i dol etern com ho  acabaven les filles de Bernarda Alba. De fet, hi ha en aquest text unes paraules de la mare que podrien perfectament haver estat pronunciades per aquell altre personatge. De la mateixa manera que les cavalcades nocturnes de Leonardo al voltant de la casa on resideix la núvia de joventut que és a punt de casar-se amb un altre però que segueix sent la seva veritable dona, s’assemblen d’allò més a les que realitza Pepe el Romano al voltant de la finestra darrera la qual es troba la més petita de les filles de Bernarda Alba. Dit això ( i assenyalant alhora l’excel·lent treball que realitzen Anna Castells i una Montse Vellvehí que resulta ser també una intrèpida amazona ) , cal esmentar l’estupenda actuació dels homes de la casa: d’un  Ivan Benet que passa com si res de ser el pare de la núvia a transformar-se en aquest Leonardo del tot obsessionat amb qui ara ja no és la seva núvia, i d’un Pau Roca a punt de descobrir que ell, no és el veritable nuvi de la seva boda de sang. Parlant de sang, i parlant de la lluna tenyida de sang, aquí tenim un altre cop a Nora i Clara, assumint les presencies més simbòliques del text amb la mateixa autoritat demostrada a l’hora d’assumir les presencies més tangibles. I també aquí, Broggi demostra el seu control absolut d’un espectacle que sap com traduir escènicament les paraules del poeta com qui diu, al peu de la lletra: serveixi com exemple el memorable fragment en el qual Leonardo li diu a la núvia “vamos al rincón oscuro, donde yo siempre te quiera”, i la il·luminació de l’escena (  obra de Pep Barcons) ja t’està anticipant el que dirà el personatge, ja  t’està delimitant de quina forma tant ell com ella sortiran de sota els seus focus per seguir parlant des de la foscor abans que això passi. I moments així, penetren en l’espectador amb la mateixa força ( però per sort, sense les mateixes dramàtiques conseqüències ) amb la qual “un cuchillo que apenas cabe en la mano, penetra frio per las carnes asombradas”. Quina portentosa imatge , la que crea el poeta !

Tragèdia sobre la sorra. ¿I com es representa una tragèdia on es branda la navalla, flueixen la ràbia i l'odi, es tensa l'ambient, però a l'hora de la venjança tot queda elevat a categoria poètica gràcies a la paraula? La resposta és García Lorca que escriu l'obra a partir d'una notícia tràgica ocorreguda en una boda a Níjar (Almeria) i basada, doncs, en un fet real que llegeix l'estiu del 1928 en un retall del diari. Trenta anys després, d'aquesta transfusió de la realitat a la literatura se'n diria "realisme social". Actualment, la ficció ha retornat a la realitat i ha quedat superada en comparació a les notícies quotidianes de violència de gènere.És aquí on es vol que l'obra «Bodas de sangre» connecti ara amb la generació de la societat del segle XXI, però diria que continua guanyant la partida la veu del poeta que narra i musica a la vegada i que, malgrat que fa un fresc sobre la realitat que l'envolta, no s'està d'incorporar-hi encara alguns dels elements simbòlics, com la Lluna i la Mort, que l'havien fet un autor difícil de portar al teatre i que amb «Bodas de sangre», tornat a la tragèdia realista, es reconcilia amb el públic.El director Oriol Broggi ha conservat la intenció de García Lorca i no s'ha deixat engolir per falses modernitats. Les seves «Bodas de sangre» respiren encara ruralia de l'època, com el poeta segurament hauria volgut que respiressin. No només sobre la sorra, la terra pedregosa que les mans del camperol dominen i amanseixen, sinó també cedint el protagonisme a la paraula. I per enaltir encara més aquesta mirada poètica, concentra tots els personatges de l'obra en sis intèrprets, que fan doblet sense que això alteri la comprensió de la tragèdia.Dic sis intèrprets, però en realitat hauria de dit set, perquè el cavall Juguetón —que va i ve cada dia com una vedet de la funció en el seu vehicle particular i remolc especial que l'espera a la plaça de la Gardunya per transportar-lo a la cavallerissa de Viladecans— és un intèrpret més, a vegades sense regnes, que sembla que actuï de debò al ritme de la banda sonora dels tres músics i la composició original i les versions de Joan Garriga (De Dusminguet a La Troba Kung-Fú) o que escolti i reflexioni atentament sobre allò que es diuen els personatges.Amb el cavall a la pista —que s'ha engrandit a quatre bandes encerclades per una tanca de fusta amb cadires entapissades de nou i més còmodes— es crea una atmosfera de pel·lícula de vaquers i Joan Garriga i els dos músics que l'acompanyen (Marià Roch i Marc Serra) fan algunes picades d'ullet a les tonades bucòliques d'Ennio Morricone, que es fan del tot evidents quan l'amazona de la companyia, l'actriu Montse Vellvehí, es transforma en el genet de Juguetón, fent-lo passejar senyorívol amb la crinera negra al voltant de la pista o fugint al trot pel passadís entre grades, amb un domini subtil de la dona sobre la bèstia que sempre ha representat el poder, la sexualitat masculina i l'atracció cap a l'home. Per això, Juguetón acaba fent també doblet i és Leonardo, l'antic festejador que va abandonar la jove enamorada per triar la seva cosina i que ara no suporta perdre-la per mor d'una boda pactada entre dues famílies rivals.El destí de la Mort, marcat des del primer moment quan es parla de la navalla entre el fill i la mare; la insinuació de la venjança pels bàndols del passat que es refermen en el present; l'honor ferit per la pèrdua de la fidelitat de la núvia arrossegada per la vella atracció de Leonardo; la Lluna que il·lumina el bosc de la tragèdia; i les mortalles la tragèdia a llom de Juguetón. Tots els elements de «Bodas de sangre» creen una representació tintada d'una bellesa plàstica inqüestionable i que es reparteix l'atractiu interpretatiu en dos grans blocs: el poètic i el musical.Dins del bloc poètic, els embats entre les actrius Clara Segura i Nora Navas —al marge dels seus doblets— no fan sinó recordar que les dues són capaces d'esprémer al màxim la seva vena dramàtica. A la pretesa altivesa del personatge de la mare, de Nora Navas, s'enfronta la pretesa senzillesa del personatge de la mare, de Clara Segura. De mare a dona embarassada de Leonardo (Nora Navas) i de mare del nuvi a la pròpia jove núvia de 22 anys (Clara Segura), uns doblets que juguen també amb el simbolisme de la personalitat de Federico García Lorca (Fuentevaqueros, Granada, 5 juny 1898 - Camí de Viznar a Alfacar, Granada, afusellat pel franquisme, 18 agost 1936).Dins del bloc musical, Joan Garriga hi té un paper essencial, no només com a creador de la banda sonora, sinó com a intèrpret amb una barreja de gèneres que passa del flamenc o del lorquià al català i que, amb els dos músics, acoloreixen bona part de les dues hores de «Bodas de sangre» amb un rerefons musical que, ni que sovint esdevingui imperceptible, hi és per balancejar amb la paraula i reforçar també els fragments poètics que inclou en l'obra el mateix García Lorca.Aquestes «Bodas de sangre» són sobretot matriarcals. Les dones mantenen la serenitat i la fortalesa enmig de la tragèdia. I exerceixen la iniciativa i la rebel·lia en un moment encara de llibertat empresonada i reprimida cap a elles (García Lorca l'escriu el 1931 i l'estrena el 1933). En canvi, els homes trontollen encegats per la passió i l'odi a la vegada, una altra de les particularitats de l'obra, que és en mans dels actors Ivan Benet i de Pau Roca, el primer saltant també en doblet del pare de la núvia, vell i ancestral de la terra, a l'orgullós Leonardo, embogit per por de perdre la núvia, amb una força penetrant; el segon, mantenint el paper del fill i del nuvi, fins a l'esclat de la venjança quan, sentint-se enganyat, crida: «¿Quién tiene un caballo ahora mismo...? ¿Quién tiene un caballo...? ¡Que le daré todo lo que tengo, mis ojos y hasta mi lengua...!» I a un li sembla que, per uns moments, García Lorca va tenir un moment de feblesa i va pensar en Shakespeare i el seu «Ricard III», de la mateixa manera que Pau Roca recorda el recent Lluís Homar quan donaria tot el seu regne per un cavall. «Bodas de sangre» és una extraordinària tragèdia sobre la sorra amb un mesurat tempo teatral que manté sense l'alè els espectadors durant dues hores (...)