Bonus track

informació obra



Autor:
Carol López
Direcció:
Carol López
Sinopsi:

Carol López torna al Lliure amb una comèdia pròpia. Un retrat generacional dels baby boomers que ha anat seguint a Una història en quatre parts i V.O.S. (2004), i a Last Chance (2007). Ara, davant d’aquest nou horitzó global. 

Aquesta història va de les coses que no ens diem, de les fugides cap endavant, de la necessitat d’aturar-se i escoltar-se un mateix, d’allò que passa quan et veus obligat a fer-ho, de com jutgem els altres sense tenir la informació necessària, del vertigen de rencar amb tot i tornar a començar, de resignar-nos o de no conformar- nos, dels últims desitjos i de qüestionar-nos què és això de la felicitat. Un seguit de fragments de vides a la ratlla dels 50, intenses o tristes però sempre provisionals. Perquè, realment, estem segurs que portem la vida que volíem dur?

A partir del 19 de novembre a la Sala Online del Lliure

Crítica: Bonus track

22/10/2020

El pes de mig segle a les espatlles

per Andreu Sotorra

A «Bonus Track», com que la creació és molt compartida entre la directora Carol López i les aportacions dels intèrprets, el guió acaba sent una barreja de guions amb múltiples petites històries, tot i que una barreja ben amanida, que acaba tenint sentit més aviat per la percepció ambiental que se'n treu que no pas pel que el discurs ha expressat.

Cadascun dels personatges de «Bonus Track» deixa anar la seva sobre el que fa el cas personal o de parella, però amb una absència força notable de diàleg convencional. Aquest recurs dramatúrgic, que sempre resulta suggerent per als espectadors perquè els obliga a anar més enllà del que veuen i el que escolten, corre el risc —sense risc no hi ha art— que cada personatge faci la impressió que vagi una mica a la seva, allò que en argot ja gairebé vintage, de la generació que ja trepitja el mig segle de vida, és a dir, la barrera dels cinquanta que protagonitza l'obra, es diu també “a la seva bola”.

Aquí, dues parelles de fet i una parella de germà i germana van força “a la seva bola”. Sis personatges que ja no tenen la prioritat d'anar, com deia aquell, a la recerca de cap autor sinó que en realitat estan anant a la recerca d'ells mateixos, del que han deixat enrere i del que es pensaven que trobarien anant endavant sense saber com se'ls ha escapat dels dits. Tot allò, vaja, que en diuen frustració, incertesa, incomunicació, paternitat, maternitat, infidelitat... etcètera, etcètera.

Amb aquesta base de sentiments personals, l'atractiu de «Bonus Track» és el tractament dramatúrgic, el bon affaire de la interpretació de conjunt —moviment, expressivitat, pàtina d'humor subtil...— i els recursos escènics —hi ha sis pantalles, títols de crèdit i alguna sorpresa final que és prudent no desvelar— i que, com sovint s'ha evidenciat amb obres anteriors de Carol López («V.O.S.» o «Last chance», Lliure, 2005 i 2007), tenen un aire cinematogràfic, sempre que els cinèfils en qüestió siguin amants del gènere indie i, si pot ser, del gènere woodyallenesc.

Molt llunyanament, a la generació dels espectadors dels ciquanta fets o a punt de fer, la mateixa dels personatges, els ressonaran i els semblaran molt identificables alguns problemes existencials que semblen d'avui però que són de tota la vida. A la generació d'espectadors més joves, potser els espantarà pensar en què es poden convertir quan siguin grans. I als que han superat la franja del mig segle, s'ho miraran amb un somriure amagat, aquesta vegada sisplau per força, sota la mascareta, pensant que ni va ser tan greu de passar ni tan senzill de superar.

He dit que «Bonus Track» té sorpreses amagades. N'hi ha algunes que sí que es poden deixar entreveure: hi ha música de tria eclèctica i, si no, a veure qui és capaç de barrejar tonades d'una «Laura» de Lluís Llach amb la rumba de «Volando voy» o algunes populars italianes —ah!, les bicicletes metàfora de “la vida és bella” recorrent l'espai rectangularíssim del Lliure, tan rectangularíssim que a vegades es perden segons quines frases d'una cantonada a l'altra.

Esclar que, entre els intèrprets hi ha Dolo Beltran —exPastora versus Dolo— que dóna el to musical, al qual s'afegeixen els altres cinc, com una coral disciplinada i ben avinguda. I hi ha una deconstrucció escenogràfica de gran puzzle que tanca el muntatge. I encara una col·laboració en pantalla d'una joveníssima intèrpret (Luara/Lua) en off que, ves ver on!, té una evident semblança amb un dels intèrprets de l'obra (Andrés Herrera) i una coneguda actriu catalana (Nora Navas).

«Bonus Track» és un retrobament de vells amics a l'escena molt ben retratats per Dolo Beltran, Paul Berrondo, Borja Espinosa, Andrés Herrera, Vicenta N'Dongo i Anna Ycobalzeta, que rememoren en la ficció el seus inicis i les seves relacions —també amb Carol López de directora— i que no s'estan de fusionar-se amb el moment puntual de pesta moderna que viu el món sencer en una escena gairebé de ciència-ficció on no falta la boira, la fredor, les bates quirúrgiques d'UCI i les mascaretes i les incòmodes viseres protectores d'apicultor... potser per deixar entendre que tothom amaga sota la mascareta, ara més que mai, una segona cara de la manera d'entomar els sotracs del món que li ha tocat viure.
(...)