Borderline Cirque Entre Nous

Circ

informació obra


Sinopsi:

Quatre personatges que sembla que no tenen res a perdre perquè ho han perdut tot. Exploren la riquesa infinita i complexa de les relacions humanes dins una societat desorientada, desafiant els límits dels seus estats emocionals i jugant amb el risc físic. Els esdeveniments semblen aclaparar-los, però alhora tot és d'una precisió formidable. Les accions se succeiran a través de canvis d’espai inesperats, involucrant l’espectador i utilitzant el paisatge urbà.

Col·lectiu d'artistes de circ contemporani de diferents orígens i formacions. Van crear la companyia el 2017 al voltant d’una passió comuna: la tècnica de pal xinès. Amb el virtuosisme acrobàtic, l'humor, el treball coreogràfic i musical, cerca generar diferents emocions al públic, produir trobades i interactuar amb l'espectador. Els seus integrants han format part d'elencs com Cirque du Soleil i 7 Doigts de la main, i han guanyat diverses medalles d'or i plata en festivals de circ.

www.cirque-entrenous.com

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Borderline Cirque Entre Nous

18/04/2024

Caure sense gràcia

per Martí Figueras

El circ també ha tingut una presència destacada a la Mostra i una companyia que estrenava espectacle era Cirque Entre Nous. Borderline vol ser una peça que combina la perxa xinesa, humor, discurs social i música. Però tot plegat acaben sent un aiguabarreig que no afavoreix el ritme de l’espectacle i acaba sent una cosa molt dispersa, amb moments genials i altres sense cap gràcia. Era l’estrena i es notava que l’espectacle necessita donar-li una volta.

L’inici és estrany i no augura un bon desenvolupament. Dos homes, el presentador i el guitarra que va creant melodies sinuoses, esperen una dona que arriba des de lluny, molt lentament. L’home li implora a la seva companya que havia d’haver arribat més ràpid perquè l’espectacle fos més dinàmic i li ensenya com ho hauria d’haver fet. És sols un breu apunt del que vindrà després. La idea de la companyia és riure’s d’ells mateixos, del procés de creació, com una espècie de teràpia que no va a enlloc i que sols fa que trenqui el ritme. Tanmateix pitjor funciona la segona línia de la història, on els tres intèrprets (el guitarra es queda en segon terme) es dediquen a fer tota una sèrie de discursos fàcils i buits de reflexió sobre les actituds neoliberalistes, sobre l’autoajuda, sobre la introspecció, etc. Aquesta xerrameca serveix per portar als acròbates a la perxa xinesa i fer allò en el que són realment experts. Baixen i pugen pel pal, creen figures en suspensió, s’entortolliguen els uns amb els altres i fan caigudes de vertigen que frenen a escassos centímetres del terra. Són virtuosos i aconsegueixen el silenci que perden quan comencen a fer les seves bromes metateatrals o les reflexions de divan. I per descomptat que tampoc ajuda tanta mobilitat del públic, d’un espai a un altre. Tots intentem trobar el millor lloc i això alenteix el ritme de la funció i ens desconnecta tots.

Malgrat tot, el final, tornant al punt d’origen és probablement la part que millor funciona . Un final cantat i desafinat i destruït amb actitud punk per part de la noia (Julieta Martín). I després un fals final càustic on el músic ( Alejandro Dutra) implora als seus companys que saludin, mentre aquests continuen fent giragonses a la perxa. Però el final no amaga la irregularitat de la proposta i la alarmant falta de ritme que presenta.