La somatització de l'especialitat de cada disciplina del circ comporta una mirada concreta de remirar el món. Les verticals de Quim Giron, per exemple, el traslladen al món al revès, en què l'animalitat i la intuïció sobrepassen la raó (Ahir, I les idees volen, Fenomen, Fang, Indomador...). Alba Sarraute despunta humanisme a Desdèmona i surrealisme a Cabaret de circ 2019. Manolo Alcántara viatja per les solituds en els equilibris de Déjà vu, Rudo o Maña). Vivian Friedrich pendula entre la memòria, l'emoció i el dolor a Kristall Bohème. També el duet Thaïs Julià i Mati Muñoz aporten una reflexió a les seves eines. Julià pujant-se a la corda llisa i Muñoz completant amb una bateria l'espai sonor amb una pista de remor industrial constant.
Breach parla de quan se salta la llei, d'un incompliment. És una esquerda també, un racó des d'on fer palanca per reformular una norma social. Per això es pregunta sobre el sentit d'abraçar-se i la possibilitat de sentir envaït el reu espai vital. Sobre les diferents percepcions, n'il·lustrala la periodista Gemma Busquets en aquest article recentment.
La companyia Anna Roca van proposa un espectacle de reivindicació de les científiques de la història: l'esbojarrada Valentina Quàntica. Julià utilitza un dels seus experiments científics: si es barreja Maizena amb aigua, s'obté una barreja que és permeable a velocitat lenta o dura com una paret si es vol entrar amb rapidesa. Aquest joc que evoca a les famoses arenes movedisses, serveix per simbolitzar amb eficàcia si una abraçada es acceptada, o no. Evoca al "Sí és Sí" de les manis del 8M.
Quan una persona se sent atacada, es refugia en la solitud i la corda llisa sembla un lloc innaccessible per qualsevol altra persona. Penjada feta un nus, es treu de sobre la sensació de culpa (que habitualment hi ha immersa en una agressió per estrany que sembli) i es recupera l'autoestima imprescindible per seguir endavant. La peça destil·la un circ molt pur. No es preocupa gaire d'illutrar amb paraules les sensacions contradictòries. Fan ben fet. Perquè aquest món conceptual, quasi abstracte, permet que l'espectador imagini i contextualitzi algunes imatges populars com la famosa coreografia de la parella de Ghost fent una peça de ceràmica al torn. Julià hi veu una amenaça on Carla Farreny (Tour) hi llegeix una tradició familiar, orgànica, de l'individu davant de l'element artesanal. Que dues propsotes de circ viatgin a móns tant antagònics demostra que la dramatúrgia del circ és molt més dúctil que la paraula.
