Breach

Circ

informació obra


Sinopsi:

Breach /briːtʃ/ (n) Violació o infracció d’una norma o llei; ruptura en una relació; escletxa, fissura, bretxa. (v) Acte d’emergir a la superfície.

Quan una mà que toca es converteix en una mà que abusa? Per què després d’una agressió sexual solem sentir vergonya i culpa? A través d’un llenguatge de cos i so, Som Noise ens convida a un espai d’ambigüitat entre el plaer i el dolor, l’erotisme i la violència i la submissió i l’empoderament per arribar a un diàleg sobre els casos de violència sexual i el sistema de violències masclistes.

Som Noise s’acull a la vibració de la música i el moviment. La companyia emergent es crea a finals de 2017 quan la credora catalana Thaïs Julià i l’argentí Mati Muñoz s’uneixen després d’haver tocat juntes en un grup musical. A finals del 2018 inicien la creació de la seva primera peça amb la integració de la creadora alemanya Vivian Friedrich com a dramaturga i dinamitzadora artística. Sota el títol de Breach, aquesta creació treballa amb els llenguatges de la corda llisa; la música en viu -amb percussió electrònica i espais sonors- i la performance amb un fluid no-newtonià.

La identitat del projecte recau en la reivindicació d’un circ polític i experimental. S’hi procura un llenguatge honest que sigui narratiu i que defugi del consum, basant-se en el risc, la investigació dramatúrgica i la co-autoria.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Breach

25/05/2022

Simbolisme i solituds

per Jordi Bordes

La somatització de l'especialitat de cada disciplina del circ comporta una mirada concreta de remirar el món. Les verticals de Quim Giron, per exemple, el traslladen al món al revès, en què l'animalitat i la intuïció sobrepassen la raó (Ahir, I les idees volen, Fenomen, Fang, Indomador...). Alba Sarraute despunta humanisme a Desdèmona i surrealisme a Cabaret de circ 2019. Manolo Alcántara viatja per les solituds en els equilibris de Déjà vu, Rudo o Maña). Vivian Friedrich pendula entre la memòria, l'emoció i el dolor a Kristall Bohème. També el duet Thaïs Julià i Mati Muñoz aporten una reflexió a les seves eines. Julià pujant-se a la corda llisa i Muñoz completant amb una bateria l'espai sonor amb una pista de remor industrial constant.

Breach parla de quan se salta la llei, d'un incompliment. És una esquerda també, un racó des d'on fer palanca per reformular una norma social. Per això es pregunta sobre el sentit d'abraçar-se i la possibilitat de sentir envaït el reu espai vital. Sobre les diferents percepcions, n'il·lustrala la periodista Gemma Busquets en aquest article recentment.

La companyia Anna Roca van proposa un espectacle de reivindicació de les científiques de la història: l'esbojarrada Valentina Quàntica. Julià utilitza un dels seus experiments científics: si es barreja Maizena amb aigua, s'obté una barreja que és permeable a velocitat lenta o dura com una paret si es vol entrar amb rapidesa. Aquest joc que evoca a les famoses arenes movedisses, serveix per simbolitzar amb eficàcia si una abraçada es acceptada, o no. Evoca al "Sí és Sí" de les manis del 8M.

Quan una persona se sent atacada, es refugia en la solitud i la corda llisa sembla un lloc innaccessible per qualsevol altra persona. Penjada feta un nus, es treu de sobre la sensació de culpa (que habitualment hi ha immersa en una agressió per estrany que sembli) i es recupera l'autoestima imprescindible per seguir endavant. La peça destil·la un circ molt pur. No es preocupa gaire d'illutrar amb paraules les sensacions contradictòries. Fan ben fet. Perquè aquest món conceptual, quasi abstracte, permet que l'espectador imagini i contextualitzi algunes imatges populars com la famosa coreografia de la parella de Ghost fent una peça de ceràmica al torn. Julià hi veu una amenaça on Carla Farreny (Tour) hi llegeix una tradició familiar, orgànica, de l'individu davant de l'element artesanal. Que dues propsotes de circ viatgin a móns tant antagònics demostra que la dramatúrgia del circ és molt més dúctil que la paraula.