És ben cert que ningú no està exempt de tenir una equivocació a la vida, o més d'una. Per això, abans de tractar algú de burro, caldria pensar sobre si un mateix no ha topat alguna vegada en la mateixa pedra. Tots els textos clàssics en els quals es basa aquest espectacle —tots amb el burro, l'ase, el ruc o un èquid del gènere—, tenen com a rerefons de reflexió alertar els humans del mirall que sovint els ofereix el comportament de les bèsties.
Però quan es parla del burro, del ruc, de l'ase, del cavall, del poni o de l'euga, hi ha una sensació de familiaritat que supera la que l'èsser humà pugui tenir amb altres animals. I això passa perquè qualsevol gènere dels èquids ha estat al costat de l'ésser humà des dels inicis de la civilització i li ha fet d'ase dels cops, de ruquet de càrrega, de llaurador, d'utensili de passejant, de distracció infantil, de cos de guàrdia, de suport de les forces de repressió, de transport de guerra, de còmplice i a vegades víctima de la tortura animal a les places de toros sota el picador, i fins i tot de llegenda escenogràfica si un recorda, per exemple, el mític i gegantí cavall de fusta, l'anomenat Cavall de Troia.
El veterà actor Carlos Hipólito s'ha posat sense complexos en la pell d'un burro —sí, fa de mal dir, però el títol no perdona— i ha cavalcat fins a Catalunya després de més de dotze anys sense actuar-hi, quan formava part de la Compañía Nacional de Teatro Clásico, al Teatre Victòria, o amb l'obra «Todos eran mis hijos», d'Arthur Miller, al Teatre Poliorama, el 2011. Abans, però, sempre havia tingut relació amb el sector teatral català formant part de l'obra «Arte», de Yasmina Reza, que va interpretar juntament amb Josep Maria Flotats i Josep Maria Pou, o amb el repartiment d'obres en versió espanyola tan celebrades com «El método Grönholm» o «El crèdito» de Jordi Galceran.
Tampoc no és la primera vegada que Carlos Hipólito toca el bestiar com a intèrpret. Un dels seus debuts en teatre —ja fa gairebé cinquanta anys— va ser precisament amb «Proceso a la sombra de un burro» i més endavant encara representaria el clàssic de Lleó Tolstoi, «Història d'un cavall». És de suposar, doncs, que quan el dramaturg Álvaro Tato i el director Yayo Cáceres, de la companyia Ay Teatro, li van proposar aquest nou espectacle, li devia semblar que enllaçava amb una part de la seva trajectòria escènica.
Aquí comença essent un burro lligat a una estaca, entre tres bales de palla. Però un burro que té més de sis mil anys d'edat, tota una civilització, i que es proposa explicar la seva vida a la que és la seva pròpia ombra —orelles de burro en ombres xineses—, abans que un incendi del bosc el posi en perill d'extinció.
Carlos Hipólito s'acompanya de tres músics-intèrprets, amb banda sonora original de Yayo Cáceres, que converteixen el que podria ser un monòleg de pedra seca en la recitació d'una faula que, com molt bé constata el mateix protagonista al final, és una faula que, com que ve del temps passat, no té moralitat. De fet, la moralitat, sí que s'ha anat exposant al llarg dels retalls dels clàssics que parteixen des de la Grècia i la Roma antigues a l'Edat mitjana, el Segle d'Or, la Il·lustració o la Modernitat.
A Carlos Hipólito no li fa res d'emetre alguns brams d'ase —tot i que diuen que són el que no arriben al cel— i moure's en una gestualitat equina que un vestuari fomenta amb una cua de disseny tot i que la imaginació dels espectadors no trigarà gaire a veure-hi més enllà de la realitat perquè l'actor aconsegueix convertir el personatge en el burro que representa.
Tant Carlos Hipòlito —en un exercici d'interpretació tant singular com suggerent— com els tres músics resumeixen en vuitanta minuts milers d'anys de creació literària al voltant dels ases com el text de «L'ase daurat» de Luci Apeleu; el record del Rocinante del Quixot; l'ase encantat de Shakespeare a «Somni d'una nit d'estiu»; el relat de «Platero y yo» —un dels trossos més potents de tot el soliloqui—; un conte de Charles Perrault, «Pell d'ase»; uns altres fragments de «Les metamorfosis» dOvidi; trossos de les faules d'Isop, La Fontaine o Samaniego; i una mirada també destacada a la «Disputa de l'ase», del franciscà mallorquí, convertit a musulmà, Anselm Turmeda.
El retaule, doncs, és ampli, variat, divertit i fins i tot sentimental, pels records del burro amb la seva parentela, i sempre tintat d'un aire poètic que no deixa de tenir moments irònics per combatre les penúries que ha viscut i que viu el burro protagonista de la història, i també amb tocs d'humor, l'única medicina que no cotitza a la borsa ni a la seguretat social i que és el remei més eficaç contra l'estupidesa humana que, potser sense adonar-se'n, acaba convertint el burro en l'ésser més intel·ligent de tots. (...)
